Feliu Formosa retrata la seva infantesa

L'escriptor de Sabadell publica 'Sense nostàlgia', volum que recull les seves vivències

formosa

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

La infantesa no sempre és un paradís perdut, també sovint és un paisatge familiar per rememorar sense nostàlgia. Aquest és precisament el títol de les memòries dels primers anys del poeta, traductor i home de teatre, Feliu Formosa, que l’editorial Proa acaba de publicar, tot coincidint amb el vuitanta aniversari de l’autor.

Segons Joan Cases, un llibre sobre la infància és extremadament delicat perquè combina diversos plans de la memòria personal i familiar. En aquest cas, Feliu Formosa manifesta en el primer capítol la preocupació per l’estil, per trobar la fórmula adequada, i assenyala els seus referents a l’hora d’escriure aquestes memòries dels anys tendres. Un d’aquest referents és Klaus Mann, fill de Thomas Mann, ja esmentat en el seu darrer dietari publicat, Sala de miralls. L’altre és la Visión de la memòria del poeta i premi Nobel suec Tomas Tranströmer; així com molts d’altres autors que han escrit sobre aquest període de les seves vides: Gorki, Tolstoi, Goethe… En particular, per evocar la dura experiència del seu pare durant l’exili i el pas pel camp de refugiats d’Argelers, la novel·la del seu amic Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços, ha estat un text on emmirallar-s’hi. L’impuls decisiu per a l’escriptura dels records dels primers anys d’existència, però, el deu a la seva filla Clara, a qui va dedicat el llibre.

Formosa l’encerta de ple amb una prosa magnífica per la seva forma aparentment senzilla que tan bé connecta amb el lector, amb qui estableix un diàleg constant; i amb un estil despullat de nostàlgia però afectuosament lúcid i proper. “He procurat fer un llibre col·loquial, de tu a tu. Com si tingués al davant el lector com a interlocutor.  Amb un estil el més senzill possible i que té punts de contacte amb l’estil de la prosa dels dietaris”, digué l’autor en la presentació del volum. Cal insistir en l’extraordinària qualitat de la seva prosa que té com a trets característics l’essencialitat i una finíssima ironia, com ho demostra ja d’entrada la fórmula literària dels llargs títols del capítols en què resumeix el contingut que el lector hi trobarà, a la manera d’El Quixot o de Dickens en Els papers pòstums del Club Pickwick.

“Qui pot enyorar uns anys de merda?”

Sense nostàlgia s’estructura en onze capítols que comprenen el període 1934-1951, durant el qual transcorre la infantesa i l’adolescència de l’autor. És un període de vivències i de records remots d’una etapa i d’uns moments difícils que rememoren la guerra civil i la postguerra. El llibre s’inicia amb un recorregut pel Sabadell actual on evoca la ciutat del passat on havia nascut i viscut els seus primers anys. Formosa hi retrata deliciosament les persones de l’entorn familiar (la mare, les àvies Pauleta i Dolores, les tietes, els oncles, els avis, els cosins…), així com la contraposició ideològica i de classe entre la família materna i paterna.

El capítol IV correspon al seu naixement i als primers anys a casa els seus pares durant la guerra civil, uns temps convulsos dels quals l’infant no n’era conscient. El sisè capítol constitueix la part central i tracta del pare, militant del POUM, del seu exili a França i de les dures condicions de vida al camp de refugiats d’Argelers. Però també es pot parlar d’un exili infantil per a ell perquè ha d’anar a viure amb la mare casa els parents, mentre el pare és a França. Són anys de fred, de foscor, de menjar escàs, de pa negre, d’una certa beateria i d’una pobresa altiva a la casa Formosa, on mana una àvia, de dretes, que li parla a l’infant dels “rojos” i “d’homes dolents”.

A partit del capítol VII, el retorn del pare l’any 1941 dóna inici a l’etapa de la infantesa a Barcelona, on la família anà a viure. Una infantesa nòmada plena de trasllats i canvis de casa, però sempre al voltant de l’Eixample, de la zona aleshores suburbial de la Gran Via entre els carrers de Castillejos i de Padilla, on hi viu una vida d’infant que juga al carrer, que va a escola en una acadèmia sòrdida de pis a prop de les Glòries, molt diferents de com són ara, i que freqüenta els desapareguts cinemes de barri de programa doble i varietés. Un entorn de barri on la vida familiar es redreça i prospera modestament fins al punt de poder adquirir un solar per edificar-hi una torreta a Mira-sol on hi passen les vacances.

Més endavant, relata amb ironia l’experiència del seu pas pel col·legi de la Immaculada, dels Hermanos Maristes, al carrer València/passeig de Sant Joan, on cursa el batxillerat en un clima “de censura fèrria i de nacionalcatolicisme” on impera “la repressió religiosa i la repressió sexual”. És també l’etapa d’inici d’una adolescència de noi solitari i tímid que confessa que no era feliç, i que troba refugi en una creixent afició a la lectura, fet que reconeix que el distacià de la resta dels seus companys d’estudis.

En els capítols finals, les memòries deixen testimoni del noi de 16 anys a punt de fer els 17, que, fascinat pel Romancero gitano de Lorca, viu el despertar de la seva vocació literària i compon uns primers poemes. “Aquests poemes, tan mimètics, són força indicatius de l’educació rebuda totalment en llengua castellana. En aquells anys no concebia la possibilitat de fer servir el català com a idioma literari ni sabia absolutament res de la literatura catalana”. La famosa vaga de tramvies de l’11 de març de 1951 marcarà una fita en el desvetllar de la consciència de classe i el compromís polític. Finalment, el títol d’una novel·la d’Anna Murià, Aquest serà el principi, posen l’esplèndid i suggerent punt i final a un deliciós llibre de memòries farcit d’anècdotes que ens deixa amb la mel als llavis. En suma, una joia literària que recomano com a lectura imprescindible per a tot bon lector.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Un comentari
  • Jordi Vila
    10 agost 2016 at 20:22
    Deixa una resposta

    Acabo de llegir “Sense nostàlgia” i haig de dir que és un llibre extraordinari. Unes memòries d’infantesa, sí, unes més (!!), però d’una agudesa excepcional darrera una façana aparentment senzilla. Un veritable goig.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES

    • La filla petita de Freud

        Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
    • Calatrava no va actuar sol

        Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
    • Poca vida però molt llibre

        Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
    • Postals del vell Japó

        Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...