Recordant Josep Maria Castellet

Amb motiu del primer aniversari de la seva mort, se li va retre un homenatge al Teatre Romea

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

El primer cop que vaig veure el nom de Josep Maria Castellet va ser en les cobertes d’un llibre gruixut. El seu nom precedia el d’un il·lustre intel·lectual que seria professor meu a la Universitat de Barcelona, el doctor Joaquim Molas. El volum que tinc davant mentre escric això és un exemplar de la primera edició (setembre, 1963), tot i que jo el vaig adquirir uns quants anys més tard en una parada del mercat de Sant Antoni. Era el número 3 de la col·lecció Llibres a l’abast, de la llavors recent apareguda Edicions 62. Naturalment, m’estic referint a l’antologia Poesia catalana del segle XX. Discutible o no des de la perspectiva actual, no hi ha dubte que el llibre va ser una peça fonamental en el redreçament i la recuperació de la llengua i la cultura catalanes en els anys del franquisme, alhora que establia el cànon vigent durant dècades de la poesia catalana moderna.

El passat dia 9 de gener va fer un any de la mort de Castellet, i aprofitant la data, se li va retre un homenatge al Teatre Romea. L’acte va consistir en una sòbria i elegant evocació personal i literària, amb un fi sentit de l’humor molt en consonància amb el seu tarannà, que ens va permetre veure imatges i recordar textos memorialístics seus i també d’alguns dels seus escriptors catalans preferits com Carles Riba, Gabriel Ferrater o Mercè Rodoreda. Com es va destacar, retre-li homenatge era una obligació moral però també cultural i política.

No podem oblidar que, en l’àmbit de la cultura catalana, Josep Maria Castellet fou entre moltes d’altres coses, com a director literari d’Edicions 62 durant gairebé quatre dècades, i com a president del Grup 62, responsable de la publicació d’un gruix impressionant d’obres en català, tinguem present que estem parlant d’un catàleg d’unes quatre mil obres, entre originals i traduccions. Segons ell, i com es va recordar en l’acte d’homenatge d’ahir, l’ofici de director literari no s’ensenya enlloc, se n’aprèn, però són indispensables algunes qualitats com tenir bon ull per observar, nas fi per detectar, orella atenta per escoltar, mà per triar i mà esquerra per maniobrar, un cervell receptiu com una esponja i una bona dosi de “savoir faire”. Coses totes elles que Castellet posseïa indiscutiblement en alt grau.

Dins de les seves múltiples activitats i facetes, va impulsar la fundació de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), de la qual fou el primer president, així com degà de la Institució de les Lletres Catalanes, i membre del consell de redacció de la revista “Serra d’Or”, a més de la seva tasca personal d’escriptor, crític literari de referència, memorialista i intel·lectual destacadíssim també en llengua castellana, introductor de corrents i d’autors estrangers, i peça clau de tot allò que es coïa en la vida cultural de la Barcelona dels anys seixanta i setanta. Intel·ligent, crític, inconformista, un dels seus objectius va ser aspirar a convertir la cultura catalana en una cultura normal dins el clima opressor i asfixiant del franquisme, i aprofitant escletxes va fer grans esforços per establir les bases de les relacions i del diàleg entre la cultura catalana i l’espanyola. De fet, un dels moments més simpàtics de l’acte d’ahir va ser l’evocació d’una hilarant anècdota d’una trobada entre Salvador Espriu i Dámaso Alonso, que Castellet reporta en les seves memòries.

Només em permetré d’afegir que el que al Romea em va semblar més fora de lloc i de to va ser la llarguíssima intervenció de la intel·lectual alemanya, amiga de Castellet, que en un correctíssim castellà acadèmic semblava venir a homenatjar l’amic i, de passada, a perdonar-nos la vida a tots plegats lloant Europa i el cosmopolitisme, i parlant de la cultura catalana amb la boca petita. Ja hi estem avesats, però.

Per acabar, torno a aquell volum de la Poesia catalana del segle XX, de Castellet i Molas, de pàgines avui ben groguenques, on s’hi llegeix una citació inicial de Cesare Pavese, que em sembla el millor per cloure aquesta petita crònica de l’homenatge a la figura del gran lector, escriptor i home de cultura que fou Josep Maria Castellet: “Libero è solamente chi s’inserisce nella realtà e la transforma, non chi procede tra le nuvole”.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES