L’univers poc conegut de Carles Casagemas

Una exposició al MNAC indaga en la relació d’amistat entre Casagemas i Picasso
Carles Casagemas, 'Casa de cites'. Museu Nacional d'Art de Catalunya

 
Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Haig de dir que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) m’està enamorant i que l’embranzida que ha agafat en els darrers anys sembla imparable. No només perquè li ha tret la pols al seu art modernista creant, gràcies al suport de l’Obra Social La Caixa, dues sales enormes on els visitants poden gaudir de centenars de peces que mostren tota la riquesa d’aquesta època (amb pintures, escultures, cartells, mobles, decoració, joies…), sinó perquè, a més, està treballant per a mostrar al públic una sèrie d’artistes catalans que són tan imprescindibles com desconeguts per la majoria. Darrerament, per exemple, han organitzat exposicions d’Antoni Viladomat, Josep Tapiró i Joan Colom (fotografia), que ajuden a reivindicar el patrimoni artístic català i serveixen per a què el públic vegi que hi ha vida més enllà de Dalí, Tàpies, Ramon Casas i tots aquells noms que sí apareixen als llibres de text. D’aquesta manera també, el MNAC s’està traient les cotilles i està creant un discurs artístic més polièdric i, per tant, més estimulant i més coherent amb les necessitats expositives del segle XXI.

Qui vagi al MNAC aquests dies, podrà veure, a més del nou paradís modernista, la mostra Maniobra de Perejaume (darrers dies), on l’artista de Sant Pol de Mar planteja un interessant diàleg entre les obres de noms coneguts com Tàpies, Fortuny o Miró i d’altres anònimes per tal de crear una nova narrativa que, en el fons, vol reivindicar que l’art és sempre matèria viva i, per tant, pot oferir constant relectures. Una altra exposició recull trenta-vuit obres de Carles Casagemas (Barcelona, 1880 – París, 1901), un pintor que encara ara necessita del suport de Pablo Picasso, el seu amic, per tal d’arribar al gran públic, cosa que no sorprèn perquè la seva carrera va ser molt curta (als vint anys es va suïcidar en un restaurant de París) i va estar molt lligada a l’artista malagueny.

Casagemas i Picasso van compartir estudi a Barcelona i van viatjar junts a París i Màlaga. L’exposició indaga en aquesta relació d’amistat comparant algunes peces dels dos artistes, com Casa de cites del primer i El divan del segon (aquesta, tot i que no s’exposa, es pot veure al Museu Picasso de Barcelona) i mostrant algunes de les obres que l’artista malagueny va dedicar al seu col·lega, com Casagemas nu (1903) i Casagemas amb capa i bastó (c. 1900). Picasso, de fet, va pintar diversos retrats del seu amic, entre 1899 i 1903; és a dir, abans i després del seu suïcidi. La seva complicitat era molt forta, però es va veure truncada a Màlaga: Casagemas no aconseguia oblidar una dona, Germaine, per qui sentia un amor malaltís no correspost i tot i que Picasso va intentar allunyar-lo de París, Casagemas va tornar a la capital francesa on va tenir lloc el tràgic final només unes setmanes després de discutir amb Picasso a Màlaga. El seu suïcidi, que va dur a terme després d’intentar matar Germaine al mateix restaurant, va afectar profundament Picasso, que va canalitzar aquesta tristor fent els diversos retrats del seu col·lega.

Casagemas va conèixer Germaine a través d’Isidre Nonell. Ella, que s’acabaria casant amb el pintor Ramon Pichot, tenia una vida sexual llibertina habitual en l’època i, de fet, va tenir relacions amb Picasso i Manolo Hugué. Però Casagemas no va aconseguir de Germaine el que ell volia, potser perquè era un jove massa inestable o per problemes d’ell amb el sexe oposat: alguns han apuntat a qüestions psicològiques, d’altres a impotència sexual o, fins i tot, a què Casagemas fos, en el fons, homosexual.

Sigui com sigui, el cas és que Casagemas va ser un artista peculiar, enigmàtic, excèntric, però la seva obra val la pena ser reivindicada. A l’exposició del MNAC es poden veure Marina, l’obra més antiga que es conserva del pintor; quatre dels cinc retrats (documentats) que va fer de Germaine; cinc dibuixos fregits, tècnica iniciada per Nonell que consistia a envellir el paper amb vernís; un poema publicat a L’Eco de Sitges el 1900; peces de la seva estada a París que mostren Montmartre; i obres centrades en la Barcelona lumpen, entre altres. Casagemas seguirà viu, almenys fins el 22 de febrer al MNAC.

 

____________

Casagemas. L’artista sota el mite / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 22 de febrer / www.mnac.es

Categories
ARTPinturaRetrospectives
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES