L’atzarosa vida de Kaspar Schwarz

Una novel·la sobre l'alteritat, la construcció de la identitat i la disgregació de la personalitat

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Qui era Kaspar Schwarz? Què en sabem de la seva vida? O de les seves vides, per ser més exactes. En el pròleg apòcrif ja se’ns adverteix que La setena vida de Kaspar Schwarz (Les Males Herbes), debut narratiu de Carles Pradas (Barcelona, 1979), és, probablement, “un passeig imaginari per la infrahistòria. Un laberint de documents ple d’interrogants subtils; una ficció trapella i fraudulenta”.

D’orígens estranys i confusos, la història de Kaspar Schwarz se’ns presenta acompanyada de documents gràfics sorprenents que en subratllen la intriga sobre la vida (les vides) d’un individu “gairebé irreal que va viure sense existir”. Orfe des del moment de néixer, la infantesa del petit Kaspar transcorre a Virgínia en el si d’una família pobra d’emigrants polonesos. De petit ja “acostumava a destacar d’una manera estranya sobre la resta de nens del seu voltant”. No té adolescència perquè aquesta és un privilegi de rics, i ell des dels onze anys coneix la vida dura, perillosa i despietada com a treballador en una fàbrica tèxtil, però tenia una “incontinència cerebral insòlita i una set inesgotable d’aprendre”. Lector voraç, “tots aquells éssers imaginaris, empresonats entre les paraules, li feien companyia en la fredor de la veritat que l’envoltava. Com un recol·lector de rondalles inexactes, el seu món es va confondre en dues capes que es van superposar fins a la transfiguració. Ficció i realitat. Realitat i ficció”. Així de suggeridor se’ns presenta aquest misteriós personatge en una indagació narrativa sobre la realitat i la ficció plantejada des del límit irreal de la mateixa ficció literària. En aquest procés, les paraules, matèria de la ficció, insistim, hi tenen un paper importantíssim. “Hi ha dos moments primordials en la vida d’un home: aquell instant en què pot expressar allò que pensa mitjançant les paraules i aquell altre en què comprèn que amb aquelles mateixes paraules pot construir una altra realitat paral·lela, la mentida”.

Val la pena remarcar l’originalitat d’un text que intercala la narració amb els fragments del suposat diari personal del peculiar i sorprenent protagonista, indestriable dels documents molt diversos (fotografies, cartes, butlletins de notes, dibuixos, telegrames, retalls de diari, documents d’identitat…), tots falsos evidentment, dels quals sembla sorgir el text, i que aporten una curiosa autenticitat i versemblança interna a la mentida de la ficció. O encara més enllà, en jocs de forma i contingut, com el capítol 5, que no diré pas aquí de què tracta.

D’altra banda, l’atzarosa vida de Kaspar Schwarz sembla acordar-se a la perfecció als accelerats canvis i sotracs socials del segle XX: “Se sap que Kaspar Schwarz va continuar saltant de feina en feina, cada una més alienant i penosa, com un autòmat despenyat, un damnificat més de l’evolució inhumana, vivint en un país que cada dia era més vehement i industrialitzat, atropellat pel progrés i la impaciència. Una nova religió pagana semblava estar-se gestant: els diners dictaven els temps, i la possessió substituïa la comprensió. Es respirava el principi d’una nova era, plena de canvis i dolor, de la qual era impossible escapar.” És precisament en aquesta societat convulsa d’inicis del segle XX que el trobarem com a soldat en la Primera Guerra Mundial, on de fet començarà la seva odissea personal i on durà a terme la primera de les seves mutacions de personalitat. Kaspar “va acostumar-se a canviar de personalitat, com un rèptil muda la pell”. Convertit en Gaston Leclercq, després de la guerra s’integra en la societat burgesa i prospera amb diverses identitats i negocis totes obscures i obscurs. “I és que Ell, contínuament, era l’Altre. Les set vides de Kaspar Schwarz és una aproximació brillant al tema de l’alteritat, de la construcció de la identitat(s) i de la disgregació de la personalitat, de la diferència també. Gaston Leclercq, el baró Jean Luc Foucault, Alexander Kosinski, Hugo von Hauser, Gerald S. Miller … tots ells impostors que s’enriqueixen amb la falsificació i que, com diu l’autor, trafiquen amb la falsedat amb absoluta naturalitat.

Amb La setena vida de Kaspar Schwarz, Carles Pradas irromp en el panorama de la narrativa catalana demostrant no només una imaginació brillant, sinó també un estil literari remarcable. En aquesta òpera prima, amb el recurs clàssic de la ficció dins de la ficció i dels documents trobats casualment, ens narra un relat que recorre de cap a cap, de manera imperceptible però subtil, la història del segle XX. Una ficció fragmentària i inconnexa, però perfectament travada pel particular personatge que crea i per l’estil narratiu àgil i compacte, en un equilibri perfecte entre la llengua literària i un català viu i expressiu. Una novel·la amb sentit de l’humor, amb sorpreses insòlites que el lector descobrirà. Un debut literari intel·ligent que farà les delícies dels amants de la ficció. «La veritat existeix. Només s’inventa la mentida» o la ficció.

 
_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES