‘Fang i Setge’, el musical que reviu la lluita de 1714

L’espectacle ofereix una visió èpica dels fets transcendentals que van canviar la història de Catalunya

 

Santi Baró. Olesa de Montserrat / @santi_baro

Pot estranyar que un musical de l’embalum d’aquest Fang i Setge es faci a Olesa de Montserrat enlloc d’un gran teatre de Barcelona; pot estranyar que una corrua d’actors i primeres veus de l’escena catalana hagin d’emigrar de la gran ciutat com qui cerca un peregrinatge cap a la pau de les muntanyes; pot estranyar que un espectacle amb to de cloenda de commemoració dels actes del tricentenari  no llueixi dins del propi cor que sagna dins la Història, Barcelona; pot estranyar tot això i pesar fins i tot en la decisió del que és habituat al teatre de la capital, per recórrer o no, aquests quilòmetres cap a les muntanyes emulant el peregrinatge dels actors.

Però quan es corre el teló, després que Teresa Vallicrosa en veu de narrador, perfectament diferenciada amb un vestuari extravagant, situa a l’espectador en la trama, aquest, el públic que ha sabut deseixir-se’n de la mandra i de totes aquestes “estranyes” circumstàncies se n’adona de cop i volta que només el Teatre de La Passió d’Olesa i, més concretament el seu escenari que figura entre els tres més grans d’Europa, pot acollir tal tempesta de veus, colors i sentiments que representen el centenar de personatges que donen vida, recreant-lo, al dia més negre de la història de tot un poble. I així és com, a través d’una posada en escena magistral i d’un text que acompanya amb un fil amorós l’èpica del moment, el dramaturg Marc Rosich ens convida a fer un salt en el temps i a viure en el caos i la desesperació, l’amor i l’esperança, la llibertat i la lluita, talment els nostres ancestres.

No m’esplaiaré en la trama que serveix per dur-nos a l’11 de setembre del 1714 (podria ser qualsevol altre), sinó en l’espectacle en si, en el seu tempo. L’obra dividida en dues parts comença al ralentí, potser excessivament lenta i amb quadres que semblen com si servissin per anar escalfant la veu (parlem d’un musical, no ho oblideu). Mica en mica, però, la cosa va in crescendo paral·lelament a les esperances de victòria, l’arribada de vaixells amb provisions, la reculada de les tropes borbòniques i la treva de l’hivern. Esclata tot això en la cloenda d’aquest primer acte amb el tema Arrisquem, la cançó emblema de l’espectacle, la que l’espectador surt xiulant i cantussejant a la sortida del teatre. I amb aquesta treva hivernal arribem a la segona part, on tot s’accelera, el to de veu, la trama, l’èpica i la història, la maleïda història que ens porta records massa recents com per no emmirallar-nos,  borbons, falses promeses, traïdors…

D’aquesta manera s’avança cap a dos finals, l’un sense sorpresa escrit fa tres-cents anys, l’altre curull de tendresa, esperança i simbolisme que l’espectador, cadascú en la seva pròpia veritat caldrà atrapar. En resum, un espectacle de gran format, no només per les mides del teatre sinó per la gent que el fa possible, el toc de direcció de Joan Font (Els Comediants) i Xavier Povill (La Passió),  la direcció musical del mestre Brotons, els cors, els actors de repartiment, els figurants, la tramoia i, sobretot, la unió entre un poble entregat al teatre com és Olesa i els millors professionals del món del teatre amb un resultat que cal anar a veure per gaudir.

 

_________

Fang i Setge: El musical de 1714 / Teatre de La Passió d’Olesa de Montserrat (Plaça de l’Oli d’Olesa) / Direcció de Joan Font / Dramatúrgia de Marc Rosich / Composicions de Salvador Brotons / Fins l’11 de gener / fangisetge.cat

Categories
ESCENA
Un comentari
  • Maria Jesús Lleonart
    5 gener 2015 at 16:55
    Deixa una resposta

    Crec que t’has deixat un element essencial dels musicals, la música excel·lent música composta pel mestre Salvador Brotons un dels grans talents catalans. Només l’has mencionat com a director. Em sembla que val la pena afegir-ho perquè la resta de la crítica està molt bé

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES