El difícil camí d’arribar a l’escola

'Camino a la escuela' és un documental sobre les odissees de molts infants per poder estudiar

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Camino a la escuela és un documental del director francès Pascal Plisson que ve acompanyat per diferents institucions i patrocinat per la UNESCO. La pel·lícula mostra el llarg camí que realitzen per arribar a les seves escoles diversos nens de països diferents, tots ells d’això que considerem el món menys afavorit, pobra o en vies de desenvolupament.

Zahira, de dotze anys, una nena de les muntanyes de l’Atles, realitza cada dilluns una caminada de més de vint quilòmetres, en companyia de dues amigues seves, per muntanyes pedregoses amb importants desnivells. Jackson, a Kenya, d’onze anys, camina durant més de quinze, cada dia, amb la seva germana petita, per territoris secs, esgotadors i irregulars i amb una imprescindible ampolla de plàstic plena d’aigua, que ha recollit personalment a l’alba en el subsòl pròxim al seu habitatge. Caminen, gairebé corren, amb el perill, entre d’altres, de veure sorpresos i atacats per rajades d’elefants.

Samuel, de tretze anys, té un camí menys llarg, uns cinc quilòmetres, però no pot caminar i és portat en una rudimentària i improvisada cadira de rodes pels seus dos germans més petits. Impressiona i commou l’afecte amb el qual el tracten la seva mare, els seus germans i els companys de l’escola. Carlos, argentí, d’11 anys, es desplaça diàriament a cavall, durant divuit quilòmetres amb la seva germana petita.

Són quatre exemples però podríem trobar-ne molts més. L’editorial Alrevés ha publicat un llibre coincidint amb l’estrena de la pel·lícula en el qual es recullen aquests quatre casos i tres més (titulat de la mateixa manera). També existeix una exposició que ha passat per diferents capitals del món sobre el mateix tema amb un total de 134 fotografies de diferents autories sobre les dificultats físiques per arribar al centre escolar en diferents llocs del món i no només en els més pobres sinó també a països com França, Estats Units o Japó.

Els documentals acostumen a tenir poca sort amb la seva distribució però és d’esperar que en aquest cas no sigui així. Els quatre casos que recull aquesta interessant pel·lícula coincideixen en la valoració que de l’escola i de l’educació fan els seus protagonistes i les seves famílies, en el sentit que en estudiar milloraran el seu futur i que els esforços són necessaris per aconseguir l’èxit. Els seus pares col·laboren amb ells i els animen, tot i el que representa enviar-los per camins perillosos i llargs i amb les necessitats que evidentment hi ha a casa seva. No totes les famílies ho fan, Zahira i les seves amigues comenten com en algun cas els pares no volen que una altra nena del veïnat assisteixi a l’escola. Al final de la filmació se’ns explica que Zahira realitza un treball important visitant famílies per aconseguir que enviïn les seves filles a l’escola. Samuel ens explica com una nena coneguda, discapacitada i de família rica, al contrari que la seva, es queda a casa perquè la família no vol enviar-la a l’escola.

Encara que ja sabem que les coses són així i fins i tot els que ja tenim uns quants anys hem conegut testimonis de persones que van viure, a casa nostra, experiències semblants, resulta fàcil emocionar-se amb el coratge d’aquests nens així com lamentar aquestes situacions difícils. I això que aquests nens viuen en pau, en famílies que els volen i els donen suport. L’escola se suposa que és un lloc segur però els conflictes bèl·lics no sempre les respecten i recentment hem conegut casos tràgics d’atacs a centres educatius en alguns països.

El documental comptarà amb un projecte pedagògic que s’oferirà als centres educatius. Crec que es cauria en certa ingenuïtat si tan sols s’enfoqués la seva lectura per recordar als nostres escolars la sort que tenen vivint en una societat en la qual és fàcil, de fet és obligatori, estudiar. Seria com quan en la nostra infància ens insistien en què havíem de acabar-nos la menjar perquè en molts llocs es passava gana i els nostres mateixos pares ho havien passat molt malament. Encara més, en la nostra societat no sempre més estudi i més educació aconsegueix un futur millor, les coses són molt diferents que en aquests països. La lectura d’aquestes històries s’ha de fer d’una forma més global, fins i tot no m’acaba de convèncer que es parli d’aquests nens com d’herois, encara que ho siguin, des de la nostra convencional i còmoda visió occidental.

Som els adults els que hem de reflexionar a fons sobre el documental i el món que ens mostra, un món sobre el qual sovint sabem molt poc, en el qual es valoren coses que aquí ja qüestionem, el patriotisme, les creences religioses, el respecte als adults, als mestres. No hauríem d’oblidar que les escoles han servit per fer augmentar la cultura i per a la promoció dels seus alumnes però també s’han utilitzat i s’utilitzen, de manera inevitable, per adoctrinar. Encara que haguem d’admetre que sempre serà millor una escola sigui com sigui que no tenir-ne.

Les escoles d’aquests nens no es plantegen grans projectes pedagògics, ni tenen por a les estadístiques sobre fracàs escolar. Van al gra, a l’important, llegir, escriure, comptar, algun idioma. Les seves instal·lacions són precàries, els seus materials, modestos. Quan un bé és escàs i difícil d’aconseguir té una dimensió molt diferent que quan és una cosa habitual, una cosa que creiem normal i exigible. Encara que ja sabem o hauríem de saber com és el món, és important que ens ho recordin de tant en tant.

Categories
Actualitat internacionalCINEMA I TELEVISIÓDocumentalLLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES