Un luxe de Maria Stuarda al Liceu

La mezzosoprano Joyce di Donato és la protagonista d'aquesta versió de l'òpera de Donizzeti

 

Pol Avinyó. Barcelona / @polavinyo

S’obre el teló del Liceu i cau el cap de Maria Stuarda. El botxí acaba d’executar la reina dels escocesos per ordre d’Isabel I d’Anglaterra, qui d’aquesta manera elimina l’enemiga que podia amenaçar el seu tron. Acaba així la vida Maria Stuarda, però tot just comença al Liceu una òpera molt estimada amb un repartiment de luxe, a l’alçada de la Royal Opera House o del Metropolitan novaiorquès.

El teatre de Les Rambles ja coneix aquest títol gràcies a Montserrat Caballé, que va fer el paper protagonista el 1969. En aquest cas, és la mezzosoprano Joyce di Donato qui es posa en la pell de la Stuarda, paper amb el qual ja ha aconseguit diversos èxits a Londres i Nova York. Només cal escoltar els llargs aplaudiments que el públic del teatre de Les Rambles l’hi dedica al final de la funció per constatar que la seva feina es extraordinària. No només això; el seu timbre lluminós i la perfecta interiorització del personatge van fer que al final del segon acte, amb la seva famosa preghiera, arrenqués uns sonors bravos.

El duo amb la reina Isabel, interpretada magistralment per Silvia Tro Santafé, va fer saltar espurnes. La mezzo valenciana va encarnar una reina altiva i se’n va sortir sobradament de les dificultats del rol amb una seguretat extrema. De fet, també ella es va emportar una bona ovació del públic, com també ho va fer el tenor mexicà Javier Camarena, qui va brillar en el paper de comte de Leicester, un rol força ingrat, amb el que ha de cantar força sense que l’obra li ofereixi grans moment per a poder lluir-se. El seu timbre preciós, però, va lluitar amb les dues reines i feliçment no li van tallar el cap, sinó més bé al contrari: li van llençar molts bravos ben merescuts.

Michele Pertusi, que ja va cantar aquest mateix títol al liceu el 1992, és garantia de seguretat, i per això va saber defensar molt bé el seu Giorgio Talbot amb la solidesa que ens té acostumats. Lord Guglielmo Cecil, tot i ser un personatge secundari, té diverses intervencions: el baríton Vito Priante es va fer notar amb una veu agradable. Finalment, el paper d’Anna Kenedy va ser confiat a Anna Tobella, qui també va estar a l’alçada de l’espectacle. Part d’aquest èxit és també gràcies al director musical Maurizio Benini, un gran coneixedor del repertori belcantista. La seva tasca es nota sobre l’escenari i al fossar on l’orquestra del teatre està a un nivell encara superior al que ens té acostumats. I és clar, cal esmentar la gran feina del cor i la seva bona presentació.

La posada en escena de la parella Caurier-Leisner funciona bé amb dos decorats actuals i un parell de fons que mostren el castell de Westminster i una presó. Els únics personatges que anaven vestits d’època eren Maria Stuarda i la reina Isabel, sobretot la segona, amb un vestit força espectacular. Segur que més d’un espectador comentarà aquesta arriscada, però efectiva, barreja de classicisme i modernitat sobre l’escenari. En definitiva, si volen gaudir de l’òpera, no es perdin aquesta peça del Liceu que els emocionarà.

 

__________

Maria Stuarda / Gaetano Donizzeti / Direcció musical de Maurizio Benini / Intèrprets; Joyce di Donato, Silvia Tro Santafé, Javier Camarena, Michele Pertusi, Vito Priante, Anna Tobella / Direcció d’escena: Patrice Caurier i Moshe Laiser / Direcció del cor: Peter Burian / Fins el 10 de gener / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La vida grisa de tres germanes

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Quan les obres de teatre esdevenen clàssics indiscutibles acostumen a generar noves lectures i interpretacions basades en l’original. En aquest cas l’autora alemanya...
  • ‘Federico García’, la passió d’un poeta

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal He dubtat si titular l’article «Estimat Federico» perquè el que he vist al Teatre Romea és ni més ni menys que una carta...
  • Una monja entre l’art i el poder

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco S’ha estrenat al Goya l’obra La autora de Las Meninas, una història situada en un futur proper, l’any 2037. La crisi econòmica ha...
  • Una història dual d’art i amor

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Després del seu pas per la Sala Atrium arriba a La Villarroel, on romandrà fins el primer de maig, Broken Heart Story. Aquesta...