Una obra sobre la culpa i la relació entre cultura i poder

Josep Maria Pou dirigeix i protagonitza 'Prendre partit', que ens trasllada al Berlín de 1946

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Després d’una guerra i de la caiguda d’un govern dictatorial, per norma general sempre s’esdevenen una sèrie de judicis per determinar i castigar culpabilitats. Tot i que això no passa a tot arreu (la Transició a Espanya, per exemple, ha estat molt benèvola amb l’anterior règim), sí que va succeir a Alemanya després de la caiguda de Hitler, no només pels coneguts judicis de Nuremberg, sinó també per un exhaustiu procés de desnazificació que pretenia purgar el país de tots aquell que van ser còmplices del Tercer Reich i alhora engegar un procés de reeducació de la població per tal de construir la nova Alemanya. Els anys immediatament posteriors a la caiguda de Hitler no van ser gens fàcil per a ningú en aquell país.

En aquest context ens el qual hem de situar l’obra Prendre partit, que es pot veure al Teatre Goya de Barcelona. A partir del text de Ronald Harwood (guanyador d’un Oscar al Millor Guió Adaptat per El pianista), Josep Maria Pou dirigeix aquest espectacle que ens trasllada el Berlín de 1946. El comandant Steve Arnold (interpretat per Andrés Herrera) és l’encarregat d’investigar les implicacions del compositor i director d’orquestra Wilheim Furtwängler (Josep Maria Pou), acusat de col·laborar amb el règim nazi. A diferència d’altres companys seus, Furtwängler va decidir no fugir del país quan Hitler va arribar al poder i, de fet, va aconseguir tirar endavant la seva carrera sense, en aparença, gaires destorbs. Algunes qüestions el posen en un compromís: alguna carta enviada per ell amb paraules sospitoses de simpatitzar amb els nazis, una encaixada de mans amb el Führer després d’un concert i el fet que sonés una peça musical a la ràdio dirigida per ell mateix quan Hitler va morir. Per altra banda, hi ha diverses  proves  que demostren que Furtwängler va ajudar alguns jueus a fugir del país. Però el comandant Arnold no hi té cap dubte de la seva filiació amb els nazis i està disposat a demostrar-ho.

Prendre partit vol que sigui l’espectador qui decideixi si Furtwängler és o no culpable plantejant preguntes constantment. Que hauríem fet nosaltres en aquella situació? Hauríem fugit o ens hauríem quedat? Un alemany que no es va manifestar de forma explícita contra els crims de Hitler era un còmplice necessàriament? Callar era una manera d’estar a favor del règim? És la música i l’art la manera més pura i excelsa de protestar contra qualsevol barbàrie humana? Aquestes i moltes altres qüestions són les que estan sobre la taula en aquesta baralla dialèctica entre Furtwängler i Arnold. Prendre partit és, per tant, una obra on la paraula és el més important, com ho és, per exemple, a la pel·lícula Dotze homes sense pietat. L’escenografia no canvia en cap moment (és una oficina en una edifici en ruïnes), però la música i la il·luminació ajuden a fer les transicions entre escenes.

Alguns espectadors poden retreure a l’obra que per moments el ritme és una mica lent, però el fet de tenir un bon text i uns grans intèrprets fan que Prendre partit es pugi anar digerint sense gaires dificultats. Precisament respecte a les interpretacions, s’ha de destacar la magnífica feina que fa Andrés Herrera en el paper d’Arnold, gràcies a què el seu paper és, segurament, el que més joc dóna, el que més possibilitats interpretatives ofereix. Aquest comandant Arnold podria estar a camí d’aquell Hans Landa de Malditos bastardos que tan genialment va interpretar Chritoph Waltz, només que Arnold és un personatge més contingut (a més, se suposa que és un dels bons) i les situacions no estan tan desfermades. En essència, Prendre partit és un espectacle que val la pena veure i que anima a reflexionar sobre la culpabilitat individual en situacions històriques extremes i sobre les relacions entre la cultura i el poder.

 

________

Prendre partit / Teatre Goya Codorniu (C. Joaquín Costa, 68) / Text de Ronald Harwood / Direcció de Josep Maria Pou / 1 hora i 50 minuts / Fins l’1 de febrer / 28 euros / www.teatregoya.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Agatha Christie visita de nou el Teatre del Raval

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco  Agatha Christie ha tornat al Teatre de Raval, després de l’èxit de Testimoni de càrrec. Alguna cosa deu tenir aquesta autora incombustible quan...
  • Una comèdia negra d’amor i mort

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco La Villarroel ha iniciat la temporada teatral amb una obra de Martin McDonagh, de qui fa gairebé vint anys vam poder veure aquella...
  • Bona música i molt d’humor!

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco L’Orquestra de Cambra de l’Empordà, formació de corda catalana amb molts anys d’experiència, torna altra vegada al Teatre Condal amb Desconcerto, el seu...
  • Un viatge low cost al Liceu

      Antoni Garcés. Barcelona La temporada 2017/18 del Gran Teatre del Liceu s’inicia amb set representacions de Il viaggio a Reims, dramma giocoso en un acte de Gioachino Rossini,...