Interpretar i traduir Paul Celan

LaBreu Edicions publica els poemes de l'autor a 'Cristall d'alè'

CristalldAlèmitjana

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Estem de celebració. LaBreu i Arnau Pons acaben d’oferir-nos una nova demostració de gust i sentit crític amb la publicació de Cristall d’alè/Atemkristall, una sèrie de poemes de Paul Celan que ja era disponible en català des de fa uns anys però que ara ens arriba acompanyada d’un aparell hermenèutic molt revelador. Amb aquest Cristall d’alè, que inclou els 21 poemes publicats per Celan el 1965 sota el nom d’Atemkristall juntament amb les seves traduccions respectives, Jean Bollack (1923-2012) i Arnau Pons (1965) presenten al públic català un dels discursos interpretatius considerats més congruents i definitius sobre l’obra celaniana, que basen principalment en els apunts de Peter Szondi i l’amistat que els va unir a ell, el gran capdavanter en els estudis del poeta. Així, a través d’una lectura atenta dels originals i de les múltiples traduccions disponibles, Bollack i Pons es serveixen tant d’un enfocament diguem-ne apofàtic –allò que no és la poesia de Celan- com d’un de constructiu –o catafàtic, moltes vegades partint de Szondi- per a traduir i discutir o, més aviat, per a discutir traduint els continguts de la poesia de Celan i perfilar les formes (en català) de la seva imatge del poeta.

Un dels motius pels quals se n’ha parlat d’Arnau Pons aquests darrers anys és allò que alguns anomenen intransigència i que no deixa de ser, al capdavall, una qüestió de principis. En certa manera, ha fet seva la idea present a les Tesis de filosofia de la història de Walter Benjamin de què cada instant presenta la dèbil possibilitat de redimir als injuriats, a les víctimes, als oprimits de la història; només en el record –i, afegiríem, en el record més acurat i precís- dels morts trobaran –i trobarem nosaltres- la possibilitat de complir amb les expectatives mai satisfetes del passat. D’aquesta manera, tal i com ens explica Habermas, cada generació és responsable de les generacions passades i de les futures, unides en una solidaritat que ha d’acabar amb les injustícies destructores de la humanitat.

És aquesta idea, no molt comuna ni gaire discutida a casa nostra (la idea de la responsabilitat, francament) allò que porta a Pons ser crític amb institucions i comentaristes cada cop que, segons ell, s’està faltant el respecte als morts de l’Holocaust o a la memòria que s’expressa en la poesia de Celan. Per altra banda, el seu posat d’intel·lectual criticón, i que hagi de recordar a altres pensadors allò que haurien de tenir present, el fa ser objecte de crítiques i polèmiques no exemptes de violència. No oblidem però que al mateix temps és això el que també el posa al costat de noms com Alexander Kluge o Godard, per posar dos exemples de gent que a dia d’avui segueix fent aquesta cosa tan estranya entre tot allò que fan les persones: ser crític. O, en qualsevol cas, mostrar un cert zel envers la preservació d’una tradició europea força menystinguda des d’un oblit a vegades voluntari.

Malauradament no puc estar tan d’acord amb aquest zel, positiu en molts de casos, quan fa caure a Pons i Bollack en un cert solipsisme no gaire afalagador. Perquè no és sinó des del zel més intransigent que es pot pensar que ambdós filòsofs tenen de Celan la visió més acurada de totes les possibles fins al moment, i que per tant en ells recau la única possibilitat de redempció dels morts que en Celan i per Celan troben una veu que els recorda. Semblaria que converteixen un problema de traducció (Què volia dir Celan? Quin és el seu missatge? I com es pot traspassar això al català?) en una qüestió existencial, de vida o mort, com si recaigués a sobre seu la responsabilitat d’una tradició que és per sí mateixa comunitària –que vol i necessita ser comunitària- basant-se en una lectura extrema de Benjamin però també de Günther Grass, entre altres (Pons menciona el discurs Escribir después de Auschwitz d’aquest últim, escrit després d’Auschwitz però també després d’Adorno).

Un pot ser crític amb l’actitud ambivalent d’Adorno, i amb les lectures que Gadamer féu de Celan, i fins i tot amb els comentaris vius de George Steiner tant a Llenguatge i silenci (1958-1966) com a Després de Babel (1975), en tant que poden no ser suficients ni prou expressius com per a convèncer de la seva visió o lectura de Celan, en tant que poden no ser un recurs prou bo o fidedigne com per a basar en ells una possible comprensió o interpretació de Celan. Però que la lectura de Bollack -Pons sigui més propera a la intenció original de Celan, i que es basin a més en els apunts d’algú que va viure amb ell –Szondi- només significa això, literalment: que la seva lectura és més propera a la intenció de Celan i que tenen informació d’algú que va viure amb ell. Extreure’n alguna conclusió afegida, i deduir-ne algun dret o algun privilegi d’adequació i de responsabilitat, em sembla fer un pas excessiu i violent que potser atenta contra allò propi del poema: la seva naturalesa esquiva, múltiple i desbordant, tal i com explica Derrida al seu text sobre Celan i dedicat al poeta (Schibboleth, 1986), que està al mateix temps tan relacionada amb aquella característica tan jueva que Jankélévitch ens va ajudar a entendre (“hay en el hecho de ser judío [i en tot poema!] un exponente suplementario de alteridad que reside en el hecho de escapar a toda definición”).

Barrejar aquests dos plans –el de la traducció/interpretació, amb allò que pot ser i donar de sí Paul Celan com a poeta i com a figura- em sembla perillós en tant que pot acabar tancant sota clau el poema de Celan, fent-lo inaccessible a ningú que no sigui Bollack, Pons o Celan, i sobretot perquè mostra una visió una mica limitada de la tesi de Benjamin, en la qual allò que es recupera del passat només es podria salvar en tant que reconstrucció filològica-fidedigne d’un text, d’un pensament, d’una data que, tanmateix, i tot recuperant Derrida, s’incineren, s’esborren i desapareixen en el precís moment en què s’inscriuen i es fan llegibles. És possible convertir allò que és promesa de redempció en mera expressió de la por a la mort, pròpia o aliena? No valdria més la pena extreure dels poemes de Celan la seva visió profunda i fecunda de la mort –com, crec jo, s’intenta a Schibboleth– i convertir-la a ella en objectiu del nostre interès –de la nostra redempció- abans que de mer exercici de precisió semàntica i lingüística?

Opinions i desavinences a part, m’atreviré a dir que aquest és un dels llibres imprescindibles que s’han publicat aquest any. Gràcies a LaBreu i gràcies a Arnau Pons per posar-nos a l’abast la, fins ara, millor traducció possible de Celan. Nosaltres i els nostres morts ho celebrem.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...