Els escrits inèdits de Maria-Mercè Marçal

'El senyal de la pèrdua' aplega els textos més significatius dels dos darrers anys de la vida de l'autora
El dietari original de Maria-Mercè Marçal / Fotografia de Maria Nunes

perdua

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Setze anys després de la mort prematura de Maria-Mercè Marçal, surten ara a la llum els escrits inèdits dels darrers temps de la seva vida, publicats per l’editorial Empúries amb un poema pòrtic de Pere Gimferrer. El senyal de la pèrdua és un llibre pòstum que aplega els textos més significatius dels dos darrers anys de la vida de l’autora: un dietari i un epistolari. Es tracta d’escrits d’un enorme interès perquè permeten sens dubte completar la visió literària de la seva obra, però també una aproximació íntima a la seva sensibilitat personal.

El dietari

El 16 de febrer de 1989, Maria-Mercè Marçal deixà escrit en una fitxa ratllada el següent: “Decideixo iniciar un dietari. En part per donar-me una disciplina literària.[…] Per què vull escriure? Quin lloc dono a l’escriptura en la meva vida? Fins ara he posat l’amor i derivats al centre de tot, com a motor i llast, alhora. L’escriptura, com a crònica suïgèneris, rastre del caragol -emprempta de vida”. No serà però fins l’1 d’agost de 1996 que reprèn la continuació del dietari, quan ja li havia estat diagnosticada la malaltia fatal, amb una punyent anotació que ens introdueix en un terreny absolutament íntim i corprenedor, on amb una extraordinària lucidesa i profunditat va desgranant les seves reflexions i temors davant la malaltia i la mort, pèrdua suprema, amb la voluntat de desmentir-la i d’afirmar la vida. Entretant, durant els set anys que separen aquestes dues anotacions, hi ha tot el procés d’investigació i d’escriptura de la seva novel·la La passió segons Renée Vivien.

En el dietari s’hi pot resseguir el germen de molts poemes de Raó del cos, recull de poemes publicat pòstumament l’any 2000. Precisament, el títol del volum, El senyal de la pèrdua, és un vers del poema Pèrdua, d’aquest darrer poemari. El dietari original està escrit a mà en diversos suports materials: una fitxa, alguns fulls solts i bàsicament en una llibreta petita d’espiral amb les tapes vermelles que ara té la seva filla, Heura Marçal.

L’epistolari

La segona part del volum està dedicada a recollir la correspondència conservada entre Maria-Mercè Marçal i Jean-Paul Goujon, professor de la Universitat de Sevilla, estudiós i biògraf de la figura de Pauline Mary Tarn, escriptora anglesa en llengua francesa, coneguda pel pseudònim de Renée Vivien. Les cartes, escrites originalment en francès i traduïdes per a l’ocasió al català per Heura Marçal, s’inicien i tenen en comú l’interès per la figura de Renée Vivien, i s’extenen progressivament al debat sobre altres temes literaris, en particular l’obra d’altres poetes i escriptores com Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova, o la nostra Montserrat Roig, a qui Goujon admira. La correspondència literària deriva en una mútua simpatia i franca amistat que fa que en les cartes hi apareguin temes més personals a mesura que la salut de l’autora declina i l’escriptura es converteix en un esforç. La darrera missiva recollida en l’epistolari és una postal que acaba de la següent manera: “M’esforço no pas a sobreviure, sinó a viure. Espero aconseguir establir un pacte, una treva, o una cosa semblant, amb la meva malaltia. Tot és, tanmateix, força difícil! Però sota les llambordes, la platja… oi?”.

El volum es clou amb un apèndix que recupera una entrevista que li feu el 1997 Jordi Muñoz (La poesia et porta a l’ull de l’huracà), publicada a la revista Illacrua i que l’autora va enviar fotocopiada a Jean-Paul Goujon. Els escrits han estat editats per Fina Birulés i Heura Marçal amb tota fidelitat als originals i, segons que manifestaren, la distància de la mort de Maria-Mercè Marçal fins a aquests moments en què hi accedim com a lectors van en benefici del llibre i de la reflexió sobre l’obra de l’autora. Segons la seva filla, la presència del seu llibre en les llibreries l’hauria fet feliç.

En suma, El senyal de la pèrdua és molt més que un material interessantíssim que ens revela la profunditat humana d’una de les més grans poetes catalanes, i que ens deixa corpresos per la lucidesa i la sensibilitat amb què s’expressa. Habitualment acostumo a subratllar i prendre notes al marge mentre llegeixo, però en aquesta ocasió no n’he estat capaç, perquè com diu Pere Gimferrer en el poema Nènia, que fa de pòrtic al volum d’escrits inèdits: “No toquem res: paraules tan ferides / que són sagrades com un llum votiu, / tanta bellesa enllumenada d’oli / del temple del silenci i la claror. / Als arcs partits de l’encesor del vespre, / boscos enllà, Maria-Mercè viu…”.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Memòria col·lectiva que cal conservar

      Laura Baeza. Alacant / @Lau_BaezaA A les pàgines d’Una librería en Berlín (Seix Barral) coneixem la història real de Françoise Frenkel, un dona jueva apassionada per França i la...
  • Un calidoscopi de formes imperfectes

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura...
  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...