El ‘Càndid’ de Voltaire il·lustrat per Quentin Blake

Blackie Books publica aquest clàssic on l'autor fa una crítica de la societat de la seva època
Jordi Llovet i Carlos Pujol han fet la traducció al català i castellà respectivament

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

François-Marie Arouet, Voltaire, pensador i escriptor il·lustrat, defensor de la llibertat d’expressió, va escriure en la seixantena una de les seves obres més personals: Càndid o l’optimisme. Publicada el 1759, és una novel·la filosòfica plena d’intenció crítica, d’ironia i de claredat en el discurs; una sàtira social que reflecteix, com se’ns adverteix en la introducció, el neguit del pensador per conjugar la realitat d’un món dur, imprevisible i cruel amb una visió optimista de l’existència que no caigui en banalitats. Des del punt de vista del gènere, Càndid té uns precedents en el Telèmac (1699) de François Fenelon i en els Viatges de Gulliver (1726) de Jonathan Swift, i constitueix el model dels contes filosòfics del divuit i principis del dinou. És tot un plaer poder tornar a llegir aquesta joia del Segle de les Llums en l’edició de Blackie Books, traduïda i anotada pel Dr. Jordi Llovet, i acompanyada per les delicioses il·lustracions de Sir Quentin Blake.

Càndid, tal com el defineix el seu creador, és “un jove metafísic força ignorant de les coses d’aquest món”. Amb el recurs de la nominació, Voltaire ja ho diu tot del seu protagonista, a qui fa anar  passant, estupefacte, per les experiències més dures i més absurdes: la guerra, la intransigència de la religió, la corrupció dels governs i la justícia, els mals de l’esclavitud, la cobdícia i la vilesa humanes…  En el seu periple viatja per tota “la bola del món, per no dir la boleta”. Recorre pràcticament tota  Europa, el Nord d’Àfrica, Amèrica i fins i tot viatja a llocs imaginaris com El Dorado. Curiosament, a El Dorado no hi ha capellans ni Palau de Justícia perquè no són necessaris, i és una societat utòpica on tothom és lliure. Tret d’aquesta societat utòpica inexistent, a tot arreu, d’una manera o altra, “la maldat dels homes se li presenta en tota la seva lletgesa”. Viu les aventures d’allò més terribles fins a les més pintoresques; a tot arreu l’enganyen, li roben, el bastonegen.

Cap estament social es veu lliure de les crítiques de Voltaire i és especialment crític amb el seu propi país, França i en particular amb la societat parisina: “Afigureu-vos totes les contradiccions, totes les incompatibilitats possibles, i les trobareu en el govern, als tribunals, a les esglésies i als espectacles d’aquest país tan estrafolari”. Quant a la cultura, l’art, la música, la literatura, la filosofia és ben curiós el capítol XXV, la “Visita a cal seyor Pococurante, noble venecià” que tot ho critica i opina que “els ximples ho admiren tot, en un autor consagrat”, i afirma que “és bo que la gent escrigui allò que pensa; és un privilegi de l’espècia humana.” També és remarcable l’encontre amb monarques i prínceps destronats als quals dóna el tractament de “sa miserable altesa”.

Vist el lamentable espectacle que el món i la societat li ofereixen, el protagonista no pot evitar preguntar-se ¿amb quines balances es poden “pesar els infortunis dels homes i mesurar les seves penes”? I malgrat suportar mig resignat, mig esperançat un rosari de desgràcies, Càndid es va repetint amb optimisme el lema del seu mestre, el filòsof Pangloss: “els esdeveniments estan lligats els uns amb els altres formant el millor dels mons possibles.” És clar que en algun moment no pot evitar de preguntar-se “si aquest és el millor dels móns possibles, com deuen ser els altres?”  De fet, el mateix Pangloss admet al final que ha anat mantenint aquest pensament i aquest lema perquè “al capdavall, sóc un filòsof: no m’escau de contradir-me” i “confessava que les havia passades molt magres tota la vida, però com que una vegada havia sostingut que tot anava de meravella, ho continuava sostenint, encara que pensava tot el contrari”.

És evident que el que Voltaire proposa en la seva sàtira és una crítica frontal a l’optimisme metafísic de Leibnitz. Després de plegar-se a tots els infortunis possibles i de reflexionar sobre l’ambició i la maldat humana que ha vist arreu, Càndid troba finalment en la disciplina i el treball modest de la terra el consol al mals de l’existència. Voltaire tanca la seva obra amb la famosíssima i metafòrica conclusió que cal conrear el nostre hort, el nostre jardí.

En suma, una delícia de text en una acurada traducció anotada que traspua tot el rigor filològic i el cabdal de cultura del seu traductor, al que s’hi sumen les millors il·lustracions possibles, plenes de la gràcia senzilla i plena d’intenció del traç de Sir Quentin Blake, i una edició amb el segell tan característic de Blackie Books per a la millor de les lectures possibles. Una joia del pensament de Voltaire, un regal per ajudar-nos a reflexionar i a plantar cara a la cruel realitat amb sentit de l’humor i amb una concepció lúcida, irònica i, malgrat tot, moderadament optimista de l’existència.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES