Un viatge per la poesia catalana

La Fundació Romea ha fet un repàs per alguns poetes catalans clau a l'espectacle 'Amb ales a la veu'
El poeta Salvador Espriu.

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Dintre de les propostes de lectures escèniques de la Fundació Romea, s’ha presentat recentment l’espectacle Amb ales a la veu, un viatge per la història de la poesia catalana, dels trobadors a l’actualitat, dirigit per Carles Canut i amb dramatúrgia de Miquel Pujadó. Anna Güell, Victòria Pagès, Enric Majó, Pep Ribas i Miquel Pujadó, això és dues actrius, dos actors i un cantant són els responsables a escena de guiar-nos per aquest recorregut cronològic per la poesia catalana. La tria de poemes s’inicià amb un sirventès de Guillem de Berguedà, passà després per Ausiàs March i Francesc Vicenç Garcia per saltar al segle XIX, a la Renaixença, amb poetes com Jacint Verdaguer i Teodor Llorente, i seguir per recórrer el segle XX de cap a cap amb els versos dels poetes més reconeguts com Joan Maragall, Josep Carner, M. Antònia Salvà, Josep M. de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, J.V. Foix, Pere Quart, Josep Palau i Fabre, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, i acabar finalment amb Joan Margarit.

La lírica des dels seus inicis en el món clàssic té les arrels en l’oralitat i la música, en el cant i en la veu humana com a mitjà de transmissió. En l’espectacle que oferí la Fundació Romea, la veu que diu i la que canta s’alternaren amb les dues veus que s’ocupaven d’anar contextualitzant cada poeta dins la seva època i el seu moviment literari. La tria dels textos era eclèctica tot i que gran part dels poemes eren prou populars i coneguts pel públic, com també ho eren sens dubte la immensa majoria dels poetes llegits i musicats. Segurament per aquest fet potser no calien les introduccions tan extenses a cada autor, cosa que trencava força el clímax que la poesia sol crear en aquest tipus d’espectacles. Ja s’entén que qualsevol persona amb un mínim de cultura que va a un recital hi va a sentir poesia, no pas a què li expliquin qui és el poeta.

Tot plegat va ser d’una banda una lectura en alguns casos poc rica en matisos i, de l’altra, els pròlegs explicatius que precedien cada un dels poemes van fer que l’espectacle es perdés pel cantó d’un excessiu didactisme i no mantingués l’interès i aquell punt de màgia que pot generar la poesia. Josep Carner, conegut com el príncep dels poetes, qualificava la poesia de “profètica i alada”; és una llàstima que en aquest cas no se li acabés de permetre que amb la seva potència, per ella sola, acabés d’alçar prou el vol.

Categories
ESCENAPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES