‘El último adiós de Bette Davis’, una llegenda del cinema

El documental mostra quan l'actriu va anar al Festival de Cine de Sant Sebastià per rebre el premi Donostia

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Ara fa vint-i-cinc anys, Bette Davis viatjava al Festival de Cine de Sant Sebastià per rebre el premi Donostia i per convertir-se més encara en mite i llegenda. Aquest és el tema que tracta el documental El último adiós de Bette Davis, dirigit per Pedro González Bermúdez, produït pel canal de televisió TCM, amb guió de Juan Zavala i del propi González Bermúdez, i que s’ha presentat a la secció Zabaltegui del 62 Zinemaldia.

El documental s’articula a l’entorn del format clàssic de les entrevistes a testimonis directes d’aquells moments viscuts a Donostia. Per la pantalla hi desfilen un total de divuit entrevistats. Alguns són personalitats destacades del Festival en aquella època, com Diego Galán, antic director; Pilar Olascoaga, secretària general; o Jaime Azpilicueta, director artístic. També hi apareixen periodistes i fotògrafs presents en aquella edició del festival, entre els quals Jaume Figueras, que afirma que potser no recordem qui va guanyar aquell any la Concha d’Or, però que tothom el recorda com l’any de Bette Davis. O altres, com la maquilladora, molt jove en aquell moment, que l’organització del festival va posar a disposició de l’actriu, i que aquesta va rebutjar per fer venir des de París un maquillador de la seva confiança.

Entre tots els testimonis destaca el de Kathryn Sermak, secretària i assistent personal de Bette Davis, la seva acompanyant en tot moment, que aporta uns entranyables i emotius records de l’actriu, i que, segons explicà Juan Zavala en el col·loqui, va accedir a participar en el documental com a homenatge a miss D, com ella l’anomena. Els divuit testimonis hi contribueixen amb la seva visió personal i els seus records, fins al punt que un dels entrevistats arriba a manifestar que no sabria dir exactament si explica el que va succeir o el que durant anys ha explicat que va succeir. I aquesta és precisament la virtut del documental, la de situar-se en el terreny entre la realitat i el mite. Del tot encertat, perquè el que Pedro Rodríguez fa és l’operació de documentar un mite, i el mite pertany al domini de la memòria; pertany a aquell tipus de memòria, Mnemosine (mare de les muses) que com diu Carlos Garcia Gual, emmiralla i acoloreix vivament el record i recrea, en el seu tornar a contar artístic, la realitat.

Què va succeir a Donostia aquell setembre de 1989?  L’arribada, després d’un llarg  viatge amb escales de descans, d’una Bette Davis de 81 anys, greument malalta de càncer. El més impressionant és el contrast entre la fragilitat de la figureta física de l’actriu i la força enorme de la seva autoexigència com a professional i com a dona que sap que té propera la mort i que es prepara a consciència per a la seva darrera gran actuació davant el públic. Perquè així va ser, en efecte, Bette Davis va rebre el 22 de setembre de 1989 el premi Donostia en una gala organitzada a la seva mida en el teatre Victoria Eugenia, fumant amb el seu estil a l’escenari, i l’endemà va fer lliurament de la Concha d’Or al director Andrei Konchalovski, que es va agenollar davant seu per rebre el guardó.

Aquests i molts d’altres moments impagables es poden veure en el documental, com les respostes plenes d’ironia intel·ligent de la roda de premsa, o l’adéu a l’escenari, l’arribada a l’hotel María Cristina, la sortida del teatre Victoria Eugenia… Moments tots en què la fràgil salut no li permetia cap esforç però la presència del públic feia reviure en ella tota la força dels personatges rebels que havia interpretat en la pantalla i que l’havia acompanyada en la vida real. Com a síntesi valgui la seva resposta quan un periodista li va preguntar si havia estat més dolenta en la pantalla o en la vida real, i miss Davis va respondre que “fifty-fifty”. Bette Davis va fer la gran darrera actuació de la seva carrera a Donostia. Dies més tard, greument malalta, va abandonar la ciutat en una ambulància, camí de l’Hospital Americà de París, diuen però que vestida i enjoiada com si anés a un còctel. Tres dies després, el 6 d’octubre de 1989, moria a Neully-sur-Seine.

Pedro González Bermúdez es confessa enamorat de Bette Davis, i aquesta mirada afectuosa que mima la diva de Hollywood traspassa el documental. Altres encerts visuals són l’estructura de cartró dels escenaris de l’hotel i el teatre donostiarres, il·luminada en un joc de llum i ombres que recorda un teatret i que d’una banda ens situa en aquest domini mig oníric del documental i, per l ‘altra, la textura del material evoca metafòricament la naturalesa delicada dels records i la fragilitat de la figura de l’actriu tancada en l’aurèola de misteri d’una suite del María Cristina. Bette Davis va rebre el quart premi Donostia, el fet que fos el primer atorgat a una actriu li va plaure enormement (els tres anteriors els havien rebut Gregory Peck, Glenn Ford i Vittorio Gassman), aquest fet va ser un més dels incentius que la van portar fins a Donostia després d’informar-se de quins actors l’havien rebut i de parlar amb Gregori Peck que li va recomanar calorosament la ciutat.

En el col·loqui que seguí a una de les presentacions del film al Zinemaldia,  el director posà de relleu el caràcter subjectiu del documental. Voldria dir que encara que he contrastat les dades, aquestes també són unes ratlles del tot subjectives, escrites en una terrassa davant el pont del Kursaal i a la vista de la balconada de l’habitació 415 de l’Hotel María Cristina, on s’allotjà Miss Davis. Més privilegi, impossible! Si voleu veure El último adiós de Bette Davis perseguiu-lo perquè el mateix director va comentar les dificultats d’exhibició que tenen en les sales de cine els documentals si no tracten de fets molts mediàtics. Si sou amants del cinema clàssic us el recomano senzillament perquè enamora; si no, també.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES