Quan Barcelona va fer ‘boom’

Xavi Ayén publica 'Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo'

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Després d’uns deu anys de feina, el periodista Xavi Ayén per fi ha publicat Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo (RBA Libros). La seva lectura, apassionant, m’ha fet abandonar altres que tenia iniciades i és un d’aquells llibres que tanco amb cert sentiment de nostàlgia literària, feia temps que no em passava alguna cosa així. Sé que ho tornaré a fullejar i consultar sovint i que el temps li atorgarà valors afegits. Si es considera que el volum té unes nou-centes pàgines i que no es tracta d’una novel·la sinó d’un assaig, encara que sigui un assaig inclassificable que escapa a totes les definicions del gènere, crec que el mèrit de l’obra i la brillantor del seu autor no tenen volta de fulla. No és fàcil escriure sobre un llibre que ja compta amb molts comentaris elaborats per persones de categoria reconeguda en el món intel·lectual i dir alguna cosa nova o que sigui original.

Al llarg de vint capítols trobem situacions, personatges, circumstàncies, anècdotes i testimonis que de manera inevitable es creuen i s’entrecreuen en aquest mosaic impressionant sobre tota una època breu i irrepetible. Els grans protagonistes escriptors són, és clar, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, que obren i tanquen aquesta crònica de forma gairebé circular amb el seu famós enfrontament, el mític cop de puny del peruà al colombià que va acabar amb la seva aparentment sòlida amistat. Hi ha també una sèrie important de secundaris de luxe, com Alfredo Bryce Echenique, Jorge Edwards, Carlos Fuentes, Carlos Barral, José Donoso, i fins i tot noms amb prou feines recordats, efímeres llumetes amb el seu mèrit propi que no van poder o no van saber assolir renom, èxit, fortuna. La sort i l’atzar, a més de la promoció i l’oportunitat, també tenen un gran pes en això de la literatura de culte. Cortázar, encara que és un cas a part, singular i amb algunes característiques diferents, també és un dels grans personatges d’aquest llibre coral, encara que amb solistes evidents i de gran categoria.

Si bé va ser aquell un món d’homes Ayén dedica un capítol a les dones escriptores amb cert renom, en particular a Nélida Piñón i Cristina Peri Rossi encara que el boom va comptar amb la influència indirecta o no tant de moltes dones, en particular de l’agent Carmen Balcells, una mena de directora d’orquestra imprescindible, qui té capítol propi així com d’altres dames influents molt relacionades amb tot allò: Rosa Regàs, Esther Tusquets, Ana Maria Moix, per no parlar de les esposes, amigues, amants i fins i tot secretàries i lectores editorials que van incidir en aquell auge esplèndid de la narrativa hispanoamericana.

El llibre compta amb moltes notes incloses al final del llibre, cosa d’agrair, així com amb un extens índex onomàstic i impressiona per la feina immensa que es percep en la seva elaboració, un treball que intenta ser el més objectiu possible, reflectint opinions divergents dels protagonistes encara vius o dels seus fills, amics i coneguts. La implicació de l’autor, que recull un anecdotari viu i fresc sense caure en la curiositat gratuïta però sense silenciar aspectes personals que expliquen moltes coses, literàries i extraliteràries, aconsegueix amenitat i que pugui arribar a un públic ampli i divers.

Moltes ciutats van tenir a veure amb aquell esclat literari però Ayén ens parla més que res de Barcelona, ​​tot i que viatgem amb ell a Mèxic, París, Buenos Aires o Nova York. Durant una dècada, just abans de la transició, Barcelona va arribar a ser considerada la capital literària més important per a la llengua castellana i la seva promoció. Aquella famosa frase sobre l’època d’abans de la revolució i l’alegria de viure podria aplicar-se a aquells anys d’abans de la recuperació democràtica ja que l’entusiasme, tot i l’encara vigent dictadura i de les limitacions d’una grotesca censura, de la qual trobem moltes perles reproduïdes en el text, era perceptible de forma general.

És clar que aquella Barcelona va ser una ciutat de la Diagonal cap amunt, els plànols de la ciutat que assenyalen els punts calents relacionats amb el boom resulten molt explícits. Peri Rossi el va veure i el va sentir a la perfecció, de manera crítica, és un dels pocs casos d’una certa implicació en la realitat social de la urbs. No obstant això el boom es va filtrar per tot arreu. A títol personal recordo que ens va donar a conèixer aquests autors el professor Tusón qui, per una estranya circumstància, va caure durant un parell de cursos per l’Escola Normal. El primer llibre que em vaig comprar d’un dels seus autors, va ser La ciudad y los perros, de Vargas Llosas, en una llibreria del meu barri flamant i de vida efímera, regentada per gent de l’exili, arribada de Mèxic, es deia Azteca.

El món hispanoamericà tenia una gran presència a tot arreu, a tots els nivells. Les dictadures de Xile i Argentina van fomentar el protagonisme de tants exiliats, de tants grups de música, de tants aspirants a escriptor. Llavors no teníem gairebé biblioteques, els llibres eren en certa manera més cars que ara i comprar-los comportava cert nivell de sacrifici econòmic malgrat les edicions de butxaca, més econòmiques i que van proliferar. El préstec entre amics funcionava de forma constant. El llibre m’ha fet recordar títols i autors que hi havia gairebé oblidat i que hauré de recuperar així que em sigui possible.

Una característica dels personatges del boom, molt ben analitzada i documentada en el llibre d’Ayén, és el tema polític, l’atracció del castrisme, les derives posteriors, els desenganys, les injustes condemnes a gent com Cabrera Infante perquè no responia als dogmes d’esquerra vigents. Res és innocent i sembla estrany comprovar de quina manera els intel·lectuals són susceptibles a cants de sirena ben orquestrats. Un altre aspecte molt interessant és el dels premis literaris, com es creen i condicionen, qui els mou, com s’atorguen. El món literari ha estat durant anys sacralitzat en excés però la massificació de la cultura, de l’educació, encara que hagi tingut els seus punts negatius ha contribuït també a una nova percepció dels escriptors, dels artistes i creadors en general.

La democràcia i els seus condicionants, així com l’oficialització del govern autonòmic van contribuir sens dubte a què aquells grans autors abandonessin Barcelona. En el fons també hi havia, per part d’alguns, cert temor al que pogués passar, fins i tot a l’auge d’un catalanisme en alça que va produir alguns ressentiments per diversos flancs. No fa tants anys hi va haver un problema amb l’injust acomiadament de Peri Rossi d’una tertúlia a la Catalunya Ràdio. A Vargas Llosa, que fins i tot va escriure en català sobre Tirant lo Blanch, ja ho hem llegit i sentit i s’ha guanyat a pols cert menyspreu, de vegades injust, per part de determinats sectors populars i d’elit de la cultura catalana. Però també els temps canvien i aquella va ser una època irrepetible, d’alguna manera he percebut cert paral·lelisme entre aquest boom de la novel·la hispanoamericana i el fenomen de la Nova Cançó, que també va acabar amb el final de la Transició, va produir alguns artistes consagrats i es va diluir en un món molt més banalitzat.

El llibre de Xavi Ayén suggereix tants temes i subtemes, tants comentaris i tants anàlisi que cal posar un límit a qualsevol comentari sobre ell, tot i saber que queden moltes coses al tinter per fer comentaris. Un llibre imprescindible per a estudiosos i curiosos que fins i tot hauria de generar molt més debat, acadèmic o informal, del qual ja ha generat. Una reflexió seriosa però amena sobre la literatura, la creació, el negoci editorial, la casualitat, l’atzar i, en definitiva, sobre els éssers humans, famosos o no, rics o pobres, i les seves misèries i grandeses. No s’ho perdin. No és un llibre per demanar prestat a la biblioteca o al conegut, llegir-lo i oblidar-ho, és un llibre de referència per tenir-lo a mà a la biblioteca personal de cadascú.

Categories
Biografies i memòriesHistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...