Sang jove i saba nova per a la novel·la negra en català

A 'Dos metres quadrats de sang jove', Xavier Aliaga recupera a Feliu Oyono, policia negre sexeadicte que investigarà nou cas

 

Sebastià Bennasar. Barcelona / @sbennassar

La novel·la negra en llengua catalana passa per un moment de forma molt envejable pel que fa a la producció. És quelcom que he repetit en els darrers temps, però la proliferació de bones novel·les escrites originàriament en català no fa res més que confirmar-ho. Una altra cosa molt diferent és que es venguin i que funcionin des del punt de vista comercial, però en aquest afer no ens correspon entrar-hi.

Sense cap mena de dubtes, un dels grans creadors del nostre país és Ferran Torrent, i crec que la seva ombra allargada impregna alguns dels millors escriptors del País Valencià que es dediquen al gènere, però això no es un demèrit, ni prop fer-hi. Avui per avui, alguns dels millors escriptors de la literatura catalana contemporània són del País Valencià o hi resideixen (cas de les empeltades Esperança Camps i Núria Cadenes).

Xavier Aliaga (1970) és un exemple d’aquesta nova fornada d’escriptors. Amb una obra no adscrita a un sol gènere literari (li agrada tocar tots els pals), Dos metres quadrats de sang jove és la segona incursió en la narrativa negra, i per tornar-hi (ho fa de la mà de la col·lecció Crims.cat, de l’editorial Alrevés) recupera un dels personatges més sensacionals que han passat per la negror literària dels darrers anys: Feliu Oyono, un policia negre sexeadicte que en aquest cas haurà de resoldre l’assassinat d’un periodista jove que treballava en un mitjà digital.

I a partir d’aquí ve la gran festa Aliaga, perquè llegir-lo és això, una gran bacanal que no vols que s’acabi mai. Perquè d’una banda tenim els usos variats i diferenciats del narrador, des de fragments en segona persona (Oyono té una certa tendència a parlar amb interlocutors que dificulten la conversa i per tant la segona és un recurs molt útil i molt ben utilitzat), fragments en tercera i alguns en primera. I després una varietat de recursos textuals de primer ordre: des de la inclusió de notícies i d’un dietari autoprogramat per publicar-se en forma de bloc fins a la narració dels fets pura i dura. Tot això converteix el llibre d’Aliaga en una novel·la fora dels usos convencionals del gènere i que demana una participació del lector. A la fi algú fa una novel·la intel·ligent que tracta els lectors com el que són: persones intel·ligents.

Algú podrà pensar que en aquests temps de literatura light i de consum fàcil i avorrit això és un repte. Lamento dir que això hauria de ser normal, que tenim un cervell per fer-lo servir i que la funció de la literatura va més enllà de contar històries. També hi entra en joc com s’expliquen aquestes històries, i en aquest sentit Aliaga ha escrit una novel·la de primer ordre.

El llibre és ràpid, hi ha una multitud de personatges (algun que mereix una novel·la per a ella mateixa), una descripció brutal de la política i el periodisme valencià dels darrers temps, trames, subtrames i sobretot la figura sensacional de Feliu Oyono impregnant-ho tot amb la seva presència bestial. Aliaga és un narrador que s’ha de seguir i s’ha de llegir perquè en cap moment no deixa indiferent, i perquè crec que obre nous camins, perspectives i possibilitats per a la novel·la negra.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES