Lana del Rey segueix trista a ‘Ultraviolence’

La cantant és número 1 de vendes a Espanya i Estats Units

lana_del_rey_ultraviolence-portadaIgnasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Ara que acaba d’aconseguir el número 1 en les llistes de més venuts tant a Espanya com al seu país d’origen, els Estats Units, és difícil no entendre el segon disc d’estudi de la Lana del Rey com la confirmació d’un personatge i una estètica que prometen, potser, més del que ens han donat fins ara, però que han vingut sens dubte per quedar-se una bona estona entre nosaltres.

Lolita i femme fatale, amant del glamour i de la desesperació i l’angoixa, la Lana és una de les  figures del sector musical que més profit han sabut treure del hype i dels nous mitjans de comunicació. Va arribar a les nostres consciències amb vídeos de baix pressupost i cançons d’innegable força, agrupades sota el nom de Born to die, però va ser sobretot la fortalesa del concepte, tant de música com d’imatge, el que aconseguí que tothom es fixés en ella, almenys fins que va passar la novetat i quan ja havia venut més d’un milió de discos.

Què podem dir d’aquest Ultraviolence, un disc que ha decidit obviar els aspectes més comercials del seu predecessor? Difícilment podria passar per una segona part de Born to die, tenint en compte que ofereix una Lana més desencantada, més madura i aparentment més sincera en l’expressió de les seves emocions. Amb l’ajuda de Dan Auerbach, dels Black Keys, del Rey ha donat un aire lleugerament més rocker i apassionat a la seva música, afavorint l’estètica d’alcohol, cigarretes i daddys que en el passat podia passar per infantil i que ara ens arriba amb força renovada.

Els canvis en la música, però, van molt més enllà del mer ús de les guitarres: prescindint una mica dels sintetitzadors, s’ha decantat per un so més orgànic, més lent i més fosc, que al mateix temps també em sembla més aconseguit i força versàtil. Com a exemple, res millor que “West coast”, el senzill de presentació del disc, una de les seves cançons més aconseguides i un producte que no podríem trobar, en absolut, a Born to die.

Per altra banda, només cal escoltar cançons com “Power Money Glory” o “Fucked my way up to the top” per entendre que Lana del Rey aquest cop ha decidit endurir el seu to, potser per emfatitzar allò més real del seu producte i donar prioritat a la seva personalitat per davant de l’aspecte comercial del seu disc.

En general, es pot dir la cantant ha decidit insistir i profunditzar una mica més en els temes de la fama, el desig de diners o poder i el vampirisme que caracteritzen el seu discurs, potser amb un polsim extra de depressió. És aquesta mica el que marca la diferència i converteix Ultraviolence en un successor que no només re-configura sinó que solidifica el concepte que impulsa l’obra sencera de la Lana del Rey. Perquè del Rey ha canviat, i s’ha tornat encara més amarga. Per part meva no puc sinó alegrar-me’n.

Independentment de que sigui un producte de màrqueting o no, i més enllà, sobretot, de que estiguem d’acord o no amb les seves dèries i les seves obsessions, del Rey aconsegueix convertir la seva concepció del món en cançons ben suggerents, i conèixer més o menys algunes de les seves principals referències no fa sinó multiplicar el plaer. “The other woman” o “Brooklyn baby” permeten veure com la Lana porta al seu propi món idees alienes i els dóna un aire nou. “Brooklyn baby” és, concretament, una versió molt particular (i totalment del Rey) del pop dels seixanta, però que està totalment ancorada al segle XXI.

Ultraviolence és, de totes, totes, la confirmació de que la Lana sap qui és i què vol. Aquest cop no veig cap senzill que pugui arribar al capdamunt de les llistes d’èxits o que pugui presentar-se en forma de remix per a les discoteques, però això és un motiu de celebració: “Shades of cool” o “Black beauty” ja estan bé així, gràcies.

Categories
DiscosMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES