Els exiliats de Xavier Benguerel

A 'Els vençuts' l'autor mostra la vida dels catalans que van creuar a França durant la Guerra Civil

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Edicions de 1984 recupera un dels llibres més coneguts de l’escriptor català Xavier Benguerel (1905-1990), Els vençuts, un retrat de tots aquells homes i dones que durant la Guerra Civil van haver d’emigrar cap al sud de França, alguns a peu, on es van trobar que la vida a l’altra banda de la frontera no era molt més fàcil que la que havien deixat enrere. Aquest llibre en realitat és una reescriptura i una ampliació d’Els fugitius, que Benguerel va publicar el 1955, després de setze anys en l’exili, i que va revisar anys més tard amb la voluntat de mostrar el lector una realitat encara més propera del que havien viscut molts catalans al passar la frontera.

Els vençuts està dividit en dues parts: a la primera, titulada precisament Els fugitius, l’autor del Poblenou ens parla d’un grup d’escriptors que van poder esquivar els camps de concentració del sud de França. El protagonista és Joan Pineda, qui veient que les tropes franquistes s’apropen a Barcelona, decideix marxar amb altres membres de la cultura catalana cap al país veí. A casa deixa la seva dona i els seus fills, amb la intenció de què es puguin reunir més tard a Perpinyà ja que, en principi, és només ell, un escriptor català fidel al govern de la Generalitat, qui corre perill. En aquest periple, Pineda i els altres escriptors que l’acompanyen patiran la fam més absoluta, el menyspreu dels gendarmes però també la solidaritat d’altres ciutadans francesos, que els ajudaran a continuar avançant.

Aquesta aventura que el propi Benguerel va viure quan es va exiliar l’any 1939 ja és estremidora des del principi: “al cap de poc, altra vegada bombardeig i la inevitable sensació de tenir la mort a quatre passes”. Pineda reflexiona amb cruesa sobre la seva condició: “no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava…”. Sobre aquest èxode, les descripcions que fa Benguerel són també impactants: “era anguniós, asfixiant, desolador. Gent i més gent afluïa de totes bandes. En vaig veure d’aferrats a la reixa que donava a l’esplanada de l’estació del tren, girats de cara als vagons buits de l’altra banda. De decantats en un mur, amb el cap inclinat sobre el pit, com si esperessin de la mort el repòs que la vida els negava”. El que es trobarà Pineda (Benguerel) a l’arribar a França és també desolador.

En les seves memòries, que va publicar als anys setanta Alfaguara i que va recuperar el 2008 L’Avenç, diu Benguerel: “quan l’any 1955 vaig publicar Els fugitius, allò que era rigorosament històric, va ser objectat d’excessivament literari. Tal com ho he imaginat recentment en Els vençuts, ha estat jutjat absolutament versemblant i lògic”. Dues són les raons de què aquesta segona versió guanyés en versemblança i cruesa: per una banda la censura s’havia relaxat; per altra, explica l’autor a la nota introductòria: “aleshores vaig cometre el greu error de no entrar als abominables Camps de Concentració de França”, un fet que queda superat quan arribem a la segona part d’Els vençuts, que és, en el fons, una mirada paral·lela sobre els mateixos fets, l’altra cara de la moneda del periple d’aquells exiliats catalans.

El protagonista de la segona part, La fam i les fúries, és Oriol, un home menys afortunat que Joan Pineda que ha acabat al camp de la platja de Saint Cyprien amb dos companys. Si al primer relat vèiem com alguns anaven a parar als camps de concentració per pròpia voluntat esperançats d’aconseguir mantes i menjar, en aquest segon veiem que cap d’ells té elecció. Els gendarmes els empenyen al confinament i els intents de fugir són durament castigats, en alguns casos fins i tot perdent la vida. La fam aquí és molt més difícil de suportar, el fred ingovernable i els senegalesos que s’encarreguen de la vigilància despietats (“la platja, com un camp de batalla l’endemà d’un combat: gent, si no morta, extenuada, vençuda, abandonada a la seva miserable sort”). L’esperança poc a poc es va perdent: “¿també a tu t’ho sembla que no ens poden deixar abandonats aquí com si haguessin vingut a buidar les galledes de les escombraries, oi?”. I així és com lentament, aquells catalans que van deixar la seva terra esperant sobreviure a França es van convertir en una molèstia, en escombraria abocada en qualsevol tros de terreny a l’espera d’indicacions de què fer amb ells.

Llibres com aquests sempre han d’estar en circulació perquè són testimonis del que van patir molts ciutadans a l’altra banda de la frontera i, per tant, són documents indispensables per a recordar que amb l’exili no acabava el patiment, sinó que començava un de nou, tant per a aquells que van poder evitar els camps com per als que no ho van aconseguir. I val a dir també que publicant llibres com aquests, editorials com Edicions de 1984 mantenen viu el nostre patrimoni literari i també la nostra memòria col·lectiva.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et pot interessar aquest altre:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES