Les dones del 1714

Patrícia Gabancho posa de relleu el paper de les dones durant la Guerra de Successió i el setge de Barcelona

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

En el marc de les diverses publicacions a l’entorn de la commemoració del Tricentenari, Les dones del 1714 de Patrícia Gabancho, que acaba de publicar Columna, destaca per ser una aportació que posa de relleu el paper de les dones durant la Guerra de Successió i el setge de Barcelona. Dir que les dones són les gran oblidades sempre no és recórrer a un tòpic, per això és tan interessant aquesta voluntat d’explicar la història des d’una perspectiva diferent. Unir 1714 i dones és l’intent d’aproximació a la història d’una manera pràcticament inèdita. Si bé cada vegada hem anat tenint i tindrem encara més informació detallada dels fets i de les persones que hi van jugar un paper destacat, la historiografia, i també la ficció literària, s’han centrat en els grans noms Villarroel, Casanovas, Moragues… i en els episodis diguem-ne militars, però cal no oblidar que la diplomàcia va ser fonamental en el període i que les dones, segurament més ben dotades d’habilitats en aquest terreny hi juguen un paper. Si la batalla, la defensa i la trinxera són importants, també ho és i molt  la labor de cancelleria duta a terme durant el període i que situa la Guerra de Successió en la dimensió europea que fou l’autèntic camp on els catalans van ser sentenciats; com també ho és la lluita callada i quotidiana en defensa de la llibertat i la dignitat.

D’aquestes Dones del 1714 en destacaria l’originalitat per la forma amb què Patrícia Gabancho uneix rigor històric i relat d’un període que comprèn no només el setge sinó aproximadament des del 1701 fins a la Pau de Viena del 1725. L’autora ha seleccionat una sèrie d’aspectes que ens donen una visió calidoscòpica i enriquidora del període: la diplomàcia, la repressió, la Barcelona moderna i cosmopolita, la burgesia urbana, la destrucció de la ciutat, la resistència i la lluita per la dignitat… De cada un dels temes que tracta sobre aquest cicle, tria una figura femenina que en sigui representativa, encara que en la majoria dels casos l’extensió entre la relació dels fets històrics i socials ocupin moltes més pàgines que les dades biogràfiques de les seves protagonistes perquè no podem oblidar, com l’autora afirma en la introducció, que “quan parlem de dones, a Catalunya i arreu, al segle XVIII hem de tenir en compte que parlem de persones encerclades per la convenció social, pel poder patrimonial i de patriarcat, per tradicions i legislació que les deixaven en una posició sempre vulnerable”.

La galeria de figures femenines comença amb la de la reina Elisabet Cristina de Brunswick i el paper fonamental que juga com a governadora militar i civil de Catalunya entre 1711-1713; després, des de Viena, per la fidelitat sentimental a Catalunya i a la ciutat de Barcelona, el perfil de la qual farà esculpir en el seu sepulcre. “Mai podré estimar una altra nació com estimo la nació catalana” deixà escrit en una carta personal. Segueix amb Mariana de Copons, una jove aristòcrata barcelonina refugiada a Alella que sota l’aparença d’una dameta que coqueteja amb un coronel de l’exercit borbònic protagonitza un interessant episodi d’espionatge documentat i probablement d’altres dels quals no se’n conserva rastre.

Entre d’altres figures femenines que articulen el fil narratiu del discurs històric hi trobem la patrona i protectora de la ciutat, Santa Eulàlia; o bé personatges literaris de novel·les com La dona a la finestra de Vicenç Villatoro, la trilogia 1714 d’Alfred Bosch o Víctus d’Albert Sánchez Piñol, de qui en destaca un traç més primari i brutal. Potser més interès que aquestes darreres l’ofereixen personatges reals com ara Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich, que abandona Barcelona en un petit contingent de catalans de la cort que marxen el 1711 amb el flamant emperador Carles, i que dóna peu a tractar el tema del conflicte vist des de Viena, i a parlar de les intenses gestions diplomàtiques que els catalans duen a terme a nivell europeu.

Si Pignatelli serveix per veure la dimensió europea del conflicte, des de dins de les muralles de la Barcelona assetjada i destruïda per la construcció de la Ciutadella, però també testimoni del dinamisme i de la vitalitat de la ciutat, trobem Maria Àngels Sala, esposa de Joan Kies, cònsol d’Holanda a Catalunya, mercader i fabricant d’aiguardent. Les restes de la casa on van viure, la casa Boixadors, es troben dins el perímetre del jaciment del Born. O bé Manuela Desvalls, abadessa del monestir de Vallbona de les Monges i germana de dos destacats militars austriacistes, Antoni, marquès de Poal, i Manuel Desvalls, governador de la fortalesa de Cardona. Manuela és una dona culta en l’ambient d’un monestir culte on es dedica a la tasca silenciosa de copiar documents, fer circular missatges i facilitar informació reservada per sostenir la causa.

Però segurament el testimoni més dramàtic i que més impressiona per la cruesa dels fets que li tocaren de viure i per la dignitat que simbolitza, és el de Magdalena Giralt, la vídua del general Josep Moragues, torturat i executat el 1715. Arrossegat pels carrers de Barcelona, el cos del general fou esquarterat i el cap, separat del cos, fou exhibit en una gàbia penjada en el portal de Mar durant dotze anys. Dotze anys durant els quals Magdalena Giralt, després de perdre-ho tot i sola amb els fills, lliurà una autèntica batalla amb la finalitat que el cap del seu marit li fos retornat per poder sepultar-lo dignament, cosa que no va aconseguir fins el 1727, dos anys després de la Pau de Viena.

Descobrir tots aquests personatges femenins no hauria estat possible sense el treball exhaustiu d’investigació dut a terme per Patrícia Gabancho, que escriu cada capítol a manera de conversa amb prestigiosos especialistes en cada un dels temes tractats, des d’Isabel Pérez Molina i Irene Brugués Massot, fins a Albert García Espuche i Agustí Alcoberro, passant per Quim Torra i altres. El resultat és un llibre original i interessant que amb un estil àgil, no exempt de sentit de l’humor, ens ofereix un teixit coherent i homogeni de fets històrics i d’històries de vides de dones molt diverses, de diferents personalitats i estaments socials, que es poden llegir individualment però que en conjunt formen un autèntic fris del 1714 vist amb uns altres ulls.

Com a complement i ja que de visió parlem, el llibre compta amb les delicioses il·lustracions de Francesc Artigau que ha posat cares i imatges a aquestes dones que l’autora ha investigat per historiar-les d’una forma tan amena. Finalment, resulta indispensable llegir i reflexionar sobre l’epíleg “Allò que va morir…” Reflexions de l’autora a l’entorn del 1714 / 2014 on el pols ferm i el to contundent que caracteritza el periodisme de Patrícia Gabancho ofereix un brillant conjunt d’analogies entre 1714, 1939 i el present perquè la intenció de desmantellar l’estructura institucional i política de Catalunya, un model econòmic, cosmopolita, urbà, de cohesió social, i d’escanyar la llengua i la cultura “per afeblir una identitat nacional que consideren ofensiva i perillosa” poc han variat. L’epíleg, doncs, té la funció de donar una perspectiva moderna i actual al conjunt tot aportant un paral·lelisme més que oportú. En suma, una mirada diferent a la història i una lectura més que recomanable.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES