Flavia Company: “La por és la pitjor manera de viure, és l’antídot contra la pròpia vida”

L'autora publica 'Por mis muertos', una col·lecció de relats sobre la infància, l'amor, la tradició i el jo
L'autora, en una fotografia d'Inma Ibáñez

Jugar amb Por mis muertos (Páginas de Espuma) és acceptar les regles de Flavia Company, que construeix un laberint de miralls amb aquesta col·lecció de relats sobre la infància, l’amor, la tradició i el jo. Parlem amb l’autora d’una autobiografia que amuntega mentides disfressades de veritat i viceversa en homenatge a la tradició del conte oral.

 

Marta Martínez. Barcelona

Un poco de ficción hay que hacer, en la vida; es más, la vida es aquello que narramos que es la vida. Així comença Por mis muertos, que semblen ser les pàgines arrencades d’un diari disfressat de conte. Som el que narrem o és més bonic viure a Big Fish?

El real només és el que passa aquí i ara. Per explicar la realitat de l’aquí i ara has de explicar-ho més tard. En el moment que et poses a explicar-ho, menteixes. Menteixes perquè trasllades allò que ha estat a allò que tu recordes, penses, creus, jutges… de manera que el que tu entregues mai és la realitat o la veritat sinó el teu punt de vista, que és necessàriament limitat. És impossible explicar la veritat. El discurs sempre és mentida. I el discurs literari, que ho sap, s’organitza perquè la mentida sigui versemblant o perquè la veritat sigui versemblant, que és el mateix.

Aquest llibre té tres parts força diferents entre si. Parlem d’elles. Els sis primers contes, reunits sota el títol Lo juro, són els menys cronològics i més anecdòtics. Els seus personatges arriben a riure de si mateixos davant situacions boges però que qualsevol podria haver viscut. ¿Són una oda a la idea que la realitat sempre superarà la ficció?

Totalment. Per això es titula Lo juro. La voluntat d’aquesta part és plantejar algunes històries que provoquin la perplexitat però explicades de manera que no et queda més remei que creure-te-les. En això participa fins i tot el fet d’estar publicat perquè quan un obre un llibre suspèn la seva incredulitat. En aquesta primera part les anècdotes es transcendeixen a si mateixes.

Els relats de la segona part, In memoriam, són un retorn al ventre matern. Les protagonistes són la infància, la teva mare i la teva àvia. Quant tenen de tribut cap a aquestes figures vitals?

Em fa moltíssima alegria i em fa gràcia que diguis que parlo de la meva mare i la meva àvia.

Potser vaig llegir malament…

M’agrada perquè significa que el llibre aconsegueix de ple el que pretén, que el lector identifiqui la veu narrativa amb la realitat i la veritat. Por mis muertos es pot llegir de diverses maneres, com a jurament o com a homenatge a persones que van ser importants. Aquest llibre és sobre la infància, la memòria, l’amor, sobre tot allò que hi va haver abans que tu i que d’alguna manera et conforma, et construeix. És igual si la que està en aquest llibre sóc jo perquè quantes persones expliquem anècdotes de quan teníem tres o quatre anys convençuts de què estem explicant la veritat?

Probablement tots.

In memoriam, si és cert el que s’explica, és un tribut als meus majors. Si no ho és, és un tribut a la memòria a la qual devem la nostra identitat. Som el que creiem que som. Però tot això és una aproximació, una construcció, és una ambició de veritat però no és veritat. Llavors, ¿podem explicar la veritat? I, sobretot, ¿podem explicar la veritat sobre nosaltres mateixos? Ho dubto.

No obstant això, el lector pot seguir el camí de molletes dels QRs, acabar al bloc i veure la cara de la teva mare.

Aquesta és la màgia de la literatura. En aquest sentit, aquest llibre és una aposta per una literatura que té en compte el que està passant al món: blocs, xarxes socials, QRs… En definitiva, la nostra manera de comunicar-nos. Tot això té els seus contres però jo estic pels pros en aquest llibre. El de menys és el pont entre el conte escrit i la informació probablement verídica del bloc.

La tercera parada, Herencia y elección, és la més curta però també la més intensa. En els teus tres relats present i passat conviuen creant reflexos unes vegades simètrics i altres no tant. Podríem dir que a aquestes alçades el lector està llegint un llibre d’autoajuda en el més estricte sentit del prefix auto-?

És resultat de les dues anteriors. Herència és tot allò que m’han ensenyat, allò del que sóc deutora i, per tant, del que em vaig desprenent per arribar a Elección. Parteixo d’una sèrie de coneixements, d’una herència inevitable perquè m’han ensenyat a ser això, allò i el de més enllà. Ens ensenyen a ser submisos, complaents, éssers humans d’acord amb la majoria. Ens imposen. Finalment arriba l’elecció on ets tu el que decideix amb què es queda de tot això. La tercera part parla més de l’ésser humà, de l’amor, de l’elecció de vida, del company de vida… Té a veure amb tot allò après però també amb tot el que s’ha rebutjat.

També rescata de la memòria la por de passar per Singapur amb la seva dona creient que l’homosexualitat estava penada i l’alleujament de descobrir que la guia de viatge no estava actualitzada. No obstant això, Uganda acaba d’aprovar una llei que condemna a cadena perpètua als homosexuals. A Rússia les coses no estan molt millor. Fa poc, Juan Jacinto Muñoz Rengel ens deia que la literatura, encara que lentament, pot canviar la societat. ¿Cal seguir escrivint sobre homosexualitat perquè queden molts fronts oberts?

Cal seguir escrivint perquè hi ha moltes coses a canviar al món. Cal seguir escrivint sobre totes les coses. La tolerància, l’educació, la cultura i la civilització tenen a veure amb l’esforç. La veritat és que l’empatia, la comprensió, la capacitat per assumir la diversitat tenen a veure amb l’educació emocional i la literatura és part indiscutible de l’educació de tots els éssers humans. Darrere de qualsevol element d’intolerància hi ha por, a allò desconegut, a contagiar-se, a que això canviï la teva vida. La por és la pitjor de les maneres de viure. La por és l’antídot contra la pròpia vida. Cal seguir escrivint i, des del meu punt de vista, cal seguir escrivint per despertar les consciències, per qüestionar els fanatismes, per desarmar els discursos feixistes. Dins d’aquests discursos feixistes i obtusos hi ha els de la xenofòbia, l’homofòbia, el masclisme…

Al lector pot sorprendre d’aquesta última part el conte Todos tenemos historias que terminar potser perquè la seva narració viatja d’una manera d’allò més normal des d’un trencament sentimental fins allò més surrealista, un món paral·lel allotjat entre el sostre del pis de la protagonista i el terra del deshabitat pis de dalt. La metàfora és una bona tècnica per explicar-nos a nosaltres mateixos?

Aquest conte juga amb tot el sentit del llibre. La veritat és el que ens expliquem. Que li discuteixin a aquest personatge que sent el mar per les nits i que ha vist un quadre en el qual s’ha ficat. Si jo li dic que ha estat, vol dir que ha estat tot i que per a vostè no ho hagi estat. Aquest conte sosté la totalitat del projecte filosòfic subjacent en el llibre: és allò que ens expliquem que és.

Encara que ens enganyem…

Sens dubte, ens enganyem.

Des d’un punt de vista estilístic, Por mis muertos és marca Flavia Company: la narració no s’interromp per als diàlegs perquè els integra, expira síntesi de principi a fi i la veu narrativa s’agita sempre entre la primera i la tercera persona. En aquest llibre, a més, apareixen vestits d’animals o cargols vius que es fan els morts com a elements connectors entre relats o paràgrafs que semblen una passejada per les bambolines del text. ¿Per què totes aquests espiells al lector?

Tot és una picada d’ullet entre móns, entre intel·ligències. Hi ha un gest de complicitat constant a la intel·ligència dels lectors perquè són les persones amb les que em comunico. Crec en aquests lectors que busquen i procuro que trobin com a mi m’agradaria trobar. Efectivament, hi ha tota una poètica interna que transcendeix fins i tot a aquest llibre. Per exemple, el primer text de Por mis muertos és un fragment de la meva novel·la Que ningú no et salvi la vida, jugo amb aquesta coherència perquè la meva concepció del temps i de l’obra és circular.

Totes aquestes senyals d’identitat es barregen aquesta vegada amb noves tècniques com la inclusió de codis QRs. Alguns d’aquests porten al seu bloc. ¿Aquesta barreja de analògic i digital s’ha d’entendre com un renovar-se o morir?

La inclusió dels QRs és un exercici d’honestedat i els crec necessaris per a aquest joc proposat al lector sobre si el que està llegint és veritat o no. M’interessen el text i les realitats textuals. Un bloc, Internet, Wikipedia… són realitats textuals que m’interessen en la seva més àmplia magnitud. Els incloc de la mateixa manera que abans hi havia peus de foto que et remetien a les enciclopèdies. A més, em permetia crear aquest món de miralls que et porten a no saber on ets finalment.

Algunes d’aquestes entrades del seu bloc estan datades en 2010. La lògica porta a pensar que és impossible que Flavia Company porti quatre anys prenent-nos el pèl i, per tant, a creure que el que llegeix és veritat.

T’obliga a creure i a arribar a la conclusió que mentim. I si tots arribem a la conclusió que mentim, mentirem menys, que és el que vull que passi. Hi ha hagut molt debat darrerament sobre la versemblança. Hi ha molts narradors moderns que opinen que la versemblança no serveix per a res, que hem d’estar en contra de la poètica aristotèlica.

Això de si és més important ser o semblar és cíclic en pintura, literatura, fotografia…

Ho és però si no li dones espai a la versemblança li haurem de donar cabuda a la veritat. Si li donem cabuda a la veritat, l’haurem de fer versemblant. En aquest sentit, l’interessant és que Por mis muertos, finalment, és una reflexió sobre la nostra identitat, sobre què ens constitueix i què ens fa ser qui som.

Si juguem al fet que crec que Por mis muertos parla de tu, ¿com es publica alguna cosa íntima sense caure en la imperant pornografia del jo?

Si jo permetés que tu creguessis que creus (riu)… Només es pot no ser pornogràfic just quan ets capaç de desprendre’t del teu ego. El jo no és l’ego. El jo és la veu. L’ego és la imatge d’aquesta veu. Si deixa de importar-te la imatge és probable que aconsegueixis que sigui autèntica la veu del jo. Si et dóna igual el que vegin els altres i senzillament ets, no hi ha pornografia, hi ha realitat, hi ha ésser.

Una curiositat, el 2006 a la Universitat Rovira i Virgili es va defensar la tesi doctoral Quatre cares d’Hermes en l’obra narrativa de Flavia Company. ¿L’ha llegit?

Sí i vaig assistir a la seva defensa.

Se solen dedicar les tesis doctorals a autors morts per allò de què no et portin la contrària…

El jurat el va advertir d’això mateix. La seva autora em va demanar que no publiqués res més per poder acabar la tesi. Per això vaig fer una petita pausa després de La mitad sombría, perquè la publiqués d’una vegada. És una experiència interessant veure com algú llegeix el que tu no has escrit intencionadament però has escrit perquè aquí està.

Entre novel·la, relat, conte juvenil i infantil… des de 1987 només hi ha dos anys sense una nova publicació amb el teu nom a la portada.

De debò?

Sí, així queQuè està preparant per al proper any?

L’any que ve publicaré un volum de microrelats per a joves, la segona part de No em ratllis, així que no crec que hagi de tenir temps per publicar res per a majors de divuit. Estic ficada en una cosa complicada que em portarà un temps acabar.

Que es

Estic escrivint sobre la gran mentira que vivim. Potser que Por mis muertos sigui una avantsala.

¿Novel·la?

Novel·la. No tinc títol però és una novel·la que tindrà bastants elements històrics.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES