Descobrint Claire Denis (III): ’35 Rhums’ (2008)

La pel•lícula mostra que res no dura per sempre amb personatges que no saben qui són o què volen

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Un dels temes principals de les pel·lícules de Claire Denis és el de la insatisfacció perpetua: és una angoixa que no s’entén; que semblaria, a priori, insuperable. Així, per exemple, a S’en fout la mort (1990) o J’ai pas sommeil (1994) hi trobem una tensió inevitable entre les cadenes que ens empresonen a un aquí i un ara (la feina i els diners, les relacions d’amistat i les amoroses, la família, la cultura, la llengua) i el desig d’evolució, de seguir endavant malgrat tot. Els personatges pateixen perquè no se senten ancorats en res que sigui real; els valors els semblen de nyigui nyogui, i en comptes de ser conscients d’allò que són prefereixen deixar-se endur per les circumstàncies i veure com es resol la seva vida. O, si ens fixem en Trouble every day (2001) veiem una altra possibilitat gens afalagadora: que avançar, evolucionar, significa devorar l’objecte de desig, que és simultàniament allò a què aspirem i allò que ens atrapa en un present insuportable.

La qüestió a vegades rau en saber si l’evolució esperada implica un viatjar fora, un escapar, de fet, d’això que ens atabala, o si en canvi cal prendre consciència del temps, la geografia i l’esperit del lloc on som per intentar fer-nos-hi el nostre espai. Aquesta segona opció, que implica no una fugida sinó un coneixement, implicaria la fe en què aquest acoblament persona/espai/temps il·lumini qui i què som (interior i exterior), per així poder veritablement veure, i veritablement decidir, què volem: si ens convé marxar i començar en un altre lloc o quedar-nos aquí i edificar-nos de nou.

35 Rhums em sembla una pel·lícula interessant perquè planteja aquest dilema, des de la pròpia ficció, a través de diverses perspectives. Hi trobem el conflicte generacional: pare i filla han viscut tota la vida junts i s’han cregut feliços, arrossegant en la seva fantasia a dos dels seus veïns per efecte d’una inèrcia que, a poc a poc, ha deixat de satisfer-los. Res no dura per sempre, i de cop els protagonistes ja no saben qui són, què volen o què senten. Hi ha personatges que miren per ells mateixos, n’hi ha que miren pels altres, els altres miren pels demés, i aquest embolic de desitjos i esperances acaba ensorrant-se pel simple pas del temps. S’imposa la necessitat de prendre una decisió, no sempre fàcil; i alguns prefereixen abandonar-se i morir a acceptar que cal espolsar-se les teranyines i moure’s.

Evidentment, aquestes esdeveniments de caire més personal o íntim estan emmarcats per una estructura social, econòmica i cultural que ho engloba i ho suporta tot. Perquè és dins d’aquest engranatge cultural que els personatges han de moure’s, sent conscients de les seves possibilitats i sabent de quina manera poden satisfer els seus desitjos. Aquí no hi ha aquell comentari crític sobre l’explotació o la injustícia de films anteriors: interessa molt més entendre què significa cada cosa, com participen les persones del sistema i com es configuren les seves personalitats (i vides) a través seu. A més a més, les imatges i les escenes semblen mostrar-nos un present que no és present, que està ancorat en unes pràctiques i unes conviccions que no són les actuals. Clar, quin és el present que habiten els personatges?, quina és aquesta societat que és la seva?, perquè no s’hi senten còmodes. No és només que el propi sistema els provoqui aquesta angoixa de què parlàvem al principi; és el que sistema ja no hi es, o si hi és ha adoptat una forma estranya amb la qual ja no es reconeix ningú. En aquesta indefinició, tant de les acciones dels personatges (exterior) com dels seus pensaments i les seves emocions (interior), la càmera decideix -una altra vegada!- enfocar els objectes, les accions, els petits gestos, que construeixen per moments el poema d’una narració, la lírica d’una existència que segueix endavant malgrat tot.

Només hi ha una manera de sortir d’aquest embolic: reconèixer la pròpia herència, partir d’allò que som o creiem ser i, en un gest minúscul, imprevisible, però imprescindible, reinventar-nos un altre cop per fer un pas més. Així ho entenen els dos personatges principals; a més a més, si ells es defineixen, ajuden a reconfigurar el seu present -que és també el dels seus veïns- i construir una estructura familiar (sentimental, personal, econòmica) que els ha de durar uns quants anys més. Qui sap fins quan.

Claire Denis demostra en aquesta obra haver polit algunes de les seves idees i haver adquirit una maduresa més suggerent que mai. Sortosament, aquesta saviesa també té un pes importantíssim en l’aspecte purament tècnic: tota la pel·lícula es pot entendre com un diàleg amb la tradició precedent, la del cinema europeu més potent i transgressor, del qual ja només queden petites traces a vegades difícils de reconèixer. Aquest discurs, present en tota la filmografia de la cineasta, cobra aquí més presència i més consciència que mai per l’aparició d’una Ingrid Caven misteriosa i enigmàtica, símbol i record d’una època passada que no sembla sentir-se còmode envoltada dels seus deixebles més directes. Perquè els temps “s’han mogut”, tot ha canviat de lloc i ja no ens serveixen les categories anteriors. I, repetim, n’hi ha que perden el cap, i n’hi ha que somnien en totes les coses que ja no passaran… però el temps és sobre tot de les persones que confien en el poder de les coses més petites, més minúscules, amb l’esperança de què en algun moment tot es resoldrà, si és que hi ha res per resoldre. I no només això: amb la certesa de què tot seguirà endavant. Que cal seguir vivint. I que cal seguir fent cinema.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES