Reparar un oblit imperdonable amb Josep Maria de Sagarra

Arriba a la Sala Petita del TNC 'Ocells i llops', una de les obres més desconegudes i ignorades del seu autor

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Fins al 6 d’abril es pot gaudir a la Sala Petita del TNC d’Ocells i llops, una de les obres més desconegudes i ignorades dins el conjunt del teatre de Josep Maria de Sagarra. Ocells i llops va ser escrita el 1947-1948, en el seu segon exili francès a París i sota l’impacte que li produïren propostes renovadores del panorama teatral com les de Jean Cocteau, Eugene O’Neill o Tennesse Williams.

L’obra va ser estrenada a Barcelona el 23 de novembre de 1948, en el teatre Apolo, amb un repartiment encapçalat per l’actriu Maria Vila en el paper protagonista de Lucrècia, i amb Pius Daví interpretant el doctor. Va ser molt mal rebuda i durament criticada per qüestions de moralitat, i se’n van fer només dues representacions, cosa que va causar una profunda decepció a Sagarra. Es tracta, doncs, d’una obra que només s’ha pogut veure en escena en dues ocasions l’any 1948, i per tant, com assenyalà el director artístic del TNC, Xavier Albertí, podem parlar pràcticament d’una autèntica estrena.

Ocells i llops situa l’acció escènica en un espai tancat, en una sala burgesa on Lucrècia, una vídua rica però amb un patrimoni que amenaça ruïna, i amb tres fills (Albert, Octavi i Helena), lluita per retenir de la desfeta total aquell món que havia estat el seu, per preservar incontaminat el seu petit reducte familiar on desitjaria que el món i les seves turbulències no hi entressin a desballestar-lo del tot. Per això, i per amor als seus fills, fingeix no saber res de tots els assumptes escabrosos, de les disputes entre germans i creure’s les seves hipòcrites i interessades mentides. I mentre als seus fills els resulta més còmode creure-la innocent i ridículament superficial, el seu cor es trenca en silenci, en la seva simbòlica gàbia d’ocells, en la seva casa de nines on s’hi deixen sentir el ressò d’Ibsen i dels drames de Txèjov, però també s’hi insinuen metafòricament la disputa fratricida i l’ambient de la postguerra.

Sagarra és fidel a les seves línies temàtiques recurrents, el coneixedor de la seva obra, en particular el lector de la gran novel·la Vida Privada (també adaptada en versió teatral pel TNC) hi trobarà moltes similituds. El món de Lucrècia, el de les velles famílies de la Barcelona antiga com la del propi autor, és un món que desapareixia sense remei i que la guerra civil i la postguerra havien acabat d’escombrar del tot. Per a Lucrècia res ha de canviar perquè tot segueixi igual, però Ocells i llops representa una renovació en els mecanismes de la dramatúrgia sagarriana si la comparem amb les obres més popularment conegudes del seu teatre d’abans de la guerra. Aquesta peça, com Galatea, representa una evolució i significa també per Sagarra un compromís ètic personal amb el seu temps que defuig els convencionalismes, que “entén el teatre com el territori on es reflexiona sobre la responsabilitat dels humans respecte les seves decisions”, com assenyala Albertí en el pròleg a l’edició recent de l’obra dins el volum Teatre de postguerra (editorial labutxaca).

Quant al muntatge que ha dirigit Lurdes Barba per al TNC, es tracta d’una posada en escena impecable, absolutament fidel al text i a l’esperit de l’obra de Sagarra. Encara que ambientada en l’any 1948, el fet que tracti de la hipocresia, la irresponsabilitat davant les pròpies accions i les seves conseqüències, l’egoisme i la manca d’amor la fa intemporal. Entre tots els personatges hi ha secrets i misèries que volen ocultar-se, cosa que genera una tensió dramàtica en escena que fa que l’obra no decaigui en cap moment dels tres actes. Per altra banda, tot, des de les interpretacions, on Carme Conesa broda el personatge de la protagonista, fins a l’escenografia i als mínims detalls del vestuari com les mitges amb costura que llueixen les actrius, traspua una sòbria i magnífica elegància digna del seu autor.

I és que estem davant d’una obra que, com va destacar Xavier Albertí, la història cultural del nostre país no ha sabut on col·locar, i davant d’un dels nostres més brillants i més injustament maltractats clàssics. Val la pena reivindicar i fer justícia a Sagarra, reeditant-lo, programant les seves obres, llegint-lo i assistint al teatre a veure-les. En aquest sentit, i si se’m permet, diré que programar Ocells i llops a la Sala Petita del TNC, mentre simultàniament s’hi representarà a la Sala Gran Doña Rosita la Soltera de Lorca (autor per qui sento la major simpatia i a qui admiro profundament) fa que aquesta reivindicació del teatre de Sagarra no sigui prou valenta. Posats a reivindicar, es podria haver reivindicat Josep Maria de Sagarra per la porta gran i no per la porta de servei. Per això mateix, val la pena que el públic oblidi tòpics, llegeixi Sagarra i aculli com es mereix aquest magnífic muntatge dirigit per Lurdes Barba d’Ocells i llops.

 

________

Ocells i llops / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Josep Maria de Sagarra / Direcció de Lurdes Barba / 95 minuts / Fins el 6 d’abril / D’11,5 a 23 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Un comentari
  • Júlia Costa
    20 febrer 2014 at 19:30
    Deixa una resposta

    El pobre -i gran- Sagarra encara es troba amb molts menyspreus i l’oblit en el qual es troba Maria Vila, junt amb Pius Daví, és imperdonable, quan tantes bestieses es diuen sobre la Xirgú, que va fer quatre cosetes en català i es va passar al castellà -amb la Rosita, també, sobretot, que ja és gros- malgrat que avui hi ha qui diu que té fantasma al Romea i tot. I ben cert, un greuge comparatiu això de les sales, la història es repeteix, molta enveja al fons de tot i moltes altres coses que caldria analitzar en profunditat, si fos possible, ep.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES