Una ‘Doña Rosita la Soltera’ massa naïf al TNC

Joan Ollé dirigeix una nova versió de l'obra de García Lorca protagonitzada per l’actriu Nora Navas

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya es recupera una obra de García Lorca especial per a Barcelona, Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores. Al 1935, la companyia de Margarita Xirgu la va estrenar al Teatre Principal Palace de les Rambles i seria aquesta la darrera obra que el dramaturg granadí va poder estrenar en vida. 79 anys després d’aquella posada de llarg i més de vint anys després de la darrera vegada que es va representar l’obra a Barcelona (protagonitzada per Núria Espert), Joan Ollé dirigeix una nova versió encapçalada per l’actriu Nora Navas, que es posa en la pell de doña Rosita, una dona abandonada pel seu cosí, a qui estima, i qui promet tornar de l’Argentina tard o d’hora per unir-se amb ella. Però passen més de 25 anys i la Rosita es converteix en la solterona del barri.

No cal dir que García Lorca és un nom més que conegut i, de fet, algunes de les seves obres són llegides cada any als instituts. També els seus poemes. Però com sol passar amb els autors clàssics de la literatura, gairebé sempre ens conformem amb les dues o tres obres més populars. Qui més qui menys ha sentit a parlar, ha llegit o ha vist al teatre alguna adaptació de La casa de Bernarda Alba, Bodas de sangre o Yerma, però és probable que no a tothom li soni aquesta Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores. Per a això estan els petits i grans teatres, per a recordar-nos la riquesa i la diversitat d’alguns autors com García Lorca o Josep Maria de Sagarra, dos noms que coincideixen en el temps a la programació del TNC.

Per exemple, gràcies a Doña Rosita podem conèixer la vessant còmica de Lorca, sense abandonar, però, el tema de la tragèdia existencial. L’obra ens ofereix moments amb els quals els espectadors riuran, sobretot gràcies a les ocurrències de la minyona (interpretada per Mercè Arànega) però s’endinsaran també en la tristor d’unes dones que estan intricades en el mateix univers lorquià que ho estan els personatges femenins de Bodas de sangre, Yerma o La casa de Bernarda Alba, perquè les dones que descriu Lorca són, a fi de comptes, aquelles que ell mateix va poder veure durant la seva vida, especialment durant la seva joventut, als carrers on vivia.

A Doña Rosita la Solterona no només pateix la protagonista, que és òrfena i viu amb els seus tiets. També ho fa la minyona, que va perdre una filla en el passat, i ara fa, d’alguna manera, de mare per a Rosita, i la tieta, testimoni de la desgràcia de la seva neboda que no deixarà de lamentar-se de què Rosita no hagués decidit escollir un altre home. El destí d’aquests personatges només s’intueix de forma simbòlica, sobretot el de la protagonista, i no serà fins el tercer acte quan el drama i la foscor comencen a apoderar-se de la casa. Als dos primers encara hi ha un ambient més aviat festiu. En un moment donat, el tiet, que té un hivernacle al jardí, parla de la rosa mutabilis i regala una a la Rosita. Aquesta flor, segons un poema que inclou l’autor en l’obra, és molt vermella al matí, es torna blanca a la tarda i perd les fulles a la nit. Aquesta és la metàfora perfecta de la seva vida: la passió de joventut de la Rosita poc a poc anirà empal·lidint fins a perdre les seves fulles.

Si haig de parlar de la versió que fan al TNC, diré que no em va seduir en cap moment. Diguem que no vaig saber trobar Lorca fins al tercer acte i, encara així, tampoc el vaig reconèixer del tot. És obvi que el text és d’ell, però tota la resta ho vaig veure força artificial. L’escenari era un saló que no em vaig creure en cap moment, fet que m’allunyava de la història. Fins al tercer acte vaig notar també un excés de coloraines en el vestuari de les actrius que, tot i que volien reflectir un ambient festiu, en el fons també m’apartaven de Lorca. És com si enlloc d’ambient festiu hi hagués ambient de joc de nines. Alguns papers femenins secundaris els vaig veure massa carrinclons i, en general, vaig tenir la sensació que el muntatge no em va deixar aprofundir en els personatges. Fins i tot em va costar tenir complicitat amb el drama de la Rosita (no és fàcil quan veus al nuvi allunyant-se d’ella corrent com si estigués protagonitzant una pel·lícula de Disney). Diria que aquesta vegada se li ha donat un to massa naïf a Doña Rosita.

 

________

Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Federico García Lorca / Direcció de Joan Ollé / 1 hora i 40 minuts / Fins el 6 d’abril / De 14 a 28 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Un comentari
  • Júlia Costa
    28 febrer 2014 at 19:38
    Deixa una resposta

    Jo és que aquesta obra la trobo ‘menor’, o no li trobo la gràcia, vaja. No he vist la versió del TNC però ho dic pel text.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES