Descobrint Claire Denis (I): ‘Nénette et Boni’ (1996)

Història commovedora de dos germans perduts en un món estrany que no els acaba d’acollir

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Des de Llegir en cas d’incendi hem volgut aprofitar l’estrena la darrera pel·lícula de Claire Denis, Les Salauds, que ja es va poder veure a la secció Un certain regard de Cannes i que, com moltes altres produccions de la directora francesa, arriba envoltada d’una certa polèmica i del desconcert d’alguns dels crítics cinematogràfics de més renom, per iniciar un petit cicle sobre Denis, amb l’objectiu de revelar algunes de les claus que fan que la seva filmografia sigui avui dia una de les més importants d’Europa i animar-vos potser a descobrir (si és que no la coneixeu ja) l’obra d’una mestra del setè art. Us convidem a endinsar-vos amb nosaltres dins del món tan particular de Claire Denis.

 

PRIMERA PART: Nénette et Boni (1996)

Quan ens preguntàvem quina seria la millor introducció a l’obra de Denis, una de les candidates que més ràpid vam tenir en compte és sens dubte aquesta història commovedora de dos germans, la Nénette i el Boni del títol, perduts en un món estrany que no els acaba d’acollir. Val a dir que aquest film no forma part de la seva trilogia inicial de pel·lícules, considerada per la directora com un corpus orgànic, ni es pot considerar tampoc una de les seves obres de maduresa; tanmateix creiem que, com a obra de transició, i al mateix temps com a rara avis dins del conjunt de la filmografia de Denis, Nenette et Boni reuneix moltíssimes de les característiques marca de la casa dins d’un marc més dolç i més amable de l’habitual; més fàcil, per tant, d’entendre i gaudir.

La Nénette, barallada amb el seu pare i orfe de mare, s’escapa de l’hospici on viu des de fa mesos i va a buscar el seu germà, el Boni, bojament enamorat de la fornera del barri i que treballa, quan vol, en una pizzeria mòbil. A partir d’aquest retrobament dels dos germans, Claire Denis construeix una faula dolça i melancòlica sobre els desitjos frustrats, la falta de protecció i guia d’una família (entesa també com a societat) i el sentit d’una vida que no sembla anar enlloc.

Si la comparéssim amb algunes de les pel·lícules més recents de la cineasta, Nénette et Boni no és dura amb les seves crítiques (tot i seguir sent punyent) sinó que ens sembla recorreguda per un alè innocent i quasi infantil que, com és evident, no té res d’ambdues coses però sí de poètic. Hi ha una màgia innegable en la superposició d’allò que els dos germans tenen, que no és gaire, amb allò que desitgen i somnien, que supera amb escreix les seves possessions físiques. A la pel·lícula se succeeixen imatges de llaminadures i pastissets, de cossos nus i desitjables; Denis sembla dir-nos que el món promet molt més d’allò que acaba oferint en darrer terme. Potser ens digui, fins i tot, que no hi ha satisfacció possible.

La banda sonora dels Tindersticks, que a partir d’aquesta pel·lícula es farien inseparables de l’obra de la directora, acompanya als dos germans en la seva cerca de satisfacció física i espiritual, avisant amb leitmotivs dels perills de somniar massa, ajudant també a configurar una atmosfera trista però esperançadora, tancada en sí mateixa, condemnada a repetir-se, i que explota, només, i per desgràcia, amb el clímax de la satisfacció total aliena, aquella que es desitja desesperadament però que cau fora del nostre camp d’acció.

És la manca d’una estructura familiar o social que inclogui els dos joves i que els ajudi a desenvolupar-se i a créixer la principal causant de les seves desgràcies; amb un to irònic, aquesta falta adquireix a la pel·lícula la forma de menjar ràpid, d’hamburgueses que consumeixen voraçment ells i els seus amics i que ofereixen una satisfacció momentània i fugaç, però insuficient. Condemnats a la marginalitat, la Nenette i el Boni només poden accedir a uns certs plaers barroers i de baixa qualitat que no només no els satisfan sinó que els enverinen. No saben com sortir d’un cercle viciós que els té tancats… bàsicament perquè, qui els hauria de cuidar, no se’n va voler fer càrrec.

Per altra banda, si bé la Denis ja desenvolupa aquest estudi de la marginalitat des del seu primer llargmetratge, aquí apareix amb una fotografia, uns enquadraments i una estètica que sedueixen i enamoren; amb una perfecció formal que, en embellir allò que veiem, permet que el relat s’enriqueixi amb significats indirectes. S’accentuen així els contrastos entre el món d’ell i el d’ella, entre el passat i el present, entre el món interior i el món exterior dels personatges. Els colors, els experiments visuals i les imatges boniques són un plus que faciliten la digestió del film i subratllen els seus temes.

En aquest sentit, tant pel que fa a la música com a la dimensió visual de la pel·lícula, Nénette et Boni pertany profundament als anys noranta del segle XX: igual que algunes pel·lícules de Wong Kar Wai o de Quentin Tarantino, troba un enorme plaer en conjugar el passat i el present en so i imatge, perseguint una estètica que sap que ja ha caducat, i que no és la seva, però que precisament per aquest motiu és capaç de reassumir i de re inventar amb llibertat. Coneixedora de la tradició de cinema francès, Denis sap com desenvolupar-la a través de mutacions i aconsegueix així apropiar-se d’un discurs propi i suggerent. Nénette et Boni podria ser perfectament una càpsula del temps i no seria exagerat que compartís cartellera amb Chungking Express o Rompiendo las olas. Però, clar, és molt més que això: resumeix una dècada i una filmografia amb senzillesa; ho fa a més amb un to nostàlgic i malenconiós que emociona profundament; i, sobre tot, perquè ho fa de manera llaminera i, com els bons dolços, ofereix el necessari per a no omplir-te i deixar-te ganes de més. Per tots aquests motius, i molts d’altres que no tenim temps d’explicar, ens sembla una bona introducció al món de Claire Denis. Que la gaudiu.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES