Convidats a una festa amb ‘La senyora Dalloway’

RBA La Magrana publica una nova traducció més de 70 anys després de la darrera

Mrs.Dalloway

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

El pols vital d’una literatura no es mesura només pel nombre d’autors, de bons autors que escriuen i publiquen, sinó també pel nombre i per la qualitat de les traduccions. Per fortuna, la literatura catalana gaudeix d’una enorme tradició d’excel·lents traduccions a la qual se suma la publicació per part d’RBA La Magrana, la tardor passada, de la novel·la de Virginia Wolf, La senyora Dalloway, traduïda per Dolors Udina.

Com la mateixa traductora afirma en l’epíleg Una reunió deliciosa amb la senyora Dalloway, “el 1930 es va publicar la traducció de Mrs. Dalloway de Cèsar August Jordana (per cert, la tercera feta a qualsevol llengua: només l’alemanya i la francesa són anteriors) però més de vuitanta anys d’estudis de l’obra woolfiana i d’evolució de la llengua permetien pensar que era obligat escometre una nova versió”. En efecte, benvinguda sigui aquesta nova versió al català de La senyora Dalloway que ens permet tornar a gaudir d’una de les obres més delicades sortides de la ploma de Virginia Woolf, d’un virtuosisme tècnic en l’escriptura i d’una profunditat inqüestionables, i que ens restitueix un dels seus textos essencials, no només en la fidelitat a les paraules sinó també i sobretot fidel a l’esperit de l’obra traduïda.

“Cada moment, cada gota de vida, aquí, aquest instant, ara”.

La senyora Dalloway parteix d’un mateix pretext narratiu que l’Ulisses de Joyce: un dia en la vida d’un personatge, en aquest cas Clarissa Dalloway, una dona de classe alta i d’edat madura que prepara la celebració d’una festa a casa seva, al vespre. L’anècdota és irrellevant perquè l’important per a Virginia Woolf no és narrar les experiències quotidianes, presents i passades, d’una dama anglesa que viu en el Londres de principis dels anys 20, sinó el capbussar-se en una consciència que experimenta amb tota intensitat cada estímul de l’entorn, cada instant viscut en els quals són indestriables pensaments i emocions, passat i present.

“Era com un ocell refugiat sota la fina cavitat d’una fulla”.

L’essencial en la novel·la és la importància de la realitat subjectiva que es tradueix en un estil ple de lirisme per captar el devessall inesgotable de sensacions acumulades que la ment enregistra, cosa que Virginia Woolf aconsegueix amb un domini personalíssim de l’estil indirecte lliure i d’una imatgeria extraordinàriament poètica.

“Hi havia un nombre infinit de persones avorrides al seu voltant, però de tant en tant apareixia una persona diferent”. 

Les emocions i les reflexions de Clarissa són en constant contrapunt amb les dels personatges que la volten, en particular Peter, un antic i etern amor, o Sally, l’amiga de joventut. La placidesa aparent de la vida de Clarissa i el goig amb què experimenta la vida no exclou la lucidesa, el dolor per la incomunicació (un marit que mai no diu el que sent), la crítica social, el to feminista ni aquestes aigües profundes de l’existència que “s’enfosqueixen i s’il·luminen sota seu, i les onades que amenacen de trencar-se però només esquerden suaument la superfície, es cargolen, s’amaguen i s’incrusten tot regirant les algues perlades.

“Aquesta sensibilitat davant les impressions havia estat sens dubte la seva perdició”.

Virginia Woolf hi deixa l’empremta dels seus propis conflictes de personalitat en la trama argumental paral·lela d’en Sèptimus, excombatent de la gran guerra per a qui la desesperació li deixa com a única sortida “la finestra, la gran finestra de la pensió de Bloomsbury”, i la notícia del suïcidi del qual, comentada pels Bradshaw, entela la lluïsor de la seva festa. Metàfores i imatges se succeeixen en un discurs mental on els mots són essencials, els mots dits, i més encara els pensats i no dits. La complexitat de transcriure amb temps verbals com el passat forma part essencial del moment present és un altre dels elements característics i que més s’aprecien en la traducció de Dolors Udina.

“S’ha de pagar a canvi d’aquest dipòsit secret de moments exquisits”.

Per altra banda, i des de la perspectiva del lector, l’efectivitat del discurs indirecte lliure depèn de l’habilitat de l’escriptor, però no té sentit sense una implicació profunda per part del lector. Diria que en aquest sentit l’experiència de la lectura de La senyora Dalloway és tan gratificant i profunda que aclapara. Diu Dolors Udina: “Traduir La senyora Dalloway ha estat com un viatge iniciàtic, una immersió en un món de paraules i emocions”. I afegeix: “Una de les metàfores que més m’ha cridat l’atenció de la novel·la (que per altra banda està plena d’imatges poètiques que a estones et deixen bocabadat i a estones estremeixen) és la dels fils de teranyina que es formen entre els personatges, la idea que quan comparteixes una estona amb algú, queda surant un fil invisible que t’hi uneix”. Això mateix succeeix també amb les lectures quan ens hi reconeixem atrapats! Aneu a buscar flors, si cal, i disposeu-vos a llegir, a assaborir amb calma i lentitud, aquesta nova invitació a la festa de la senyora Dalloway.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES