Un recorregut històric per la relació entre la moda i Barcelona

A 'Un passeig per la moda de Barcelona', Elisenda Albertí repassa la història de modistes, sastres i botigues de la ciutat

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

“Sovint es considera la moda com una cosa frívola, que només serveix per satisfer la pròpia vanitat i per dividir, d’acord amb l’estil de vestir, les diverses classes socials. La moda, però, és molt més que això”. Així ens ho adverteix Elisenda Albertí a la presentació del seu darrer títol publicat, Un passeig per la moda de Barcelona. Modistes, sastres, botigues… del mirinyac als anys vint (Albertí Editor). En efecte, el fenomen de la moda té una dimensió social i històrica inqüestionable que és del que s’ocupa Albertí en aquest volum, en particular cenyida a un espai, la ciutat de Barcelona, i a un segment de temps concret que va des de mitjans del segle XVIII fins als anys vint del segle passat. Un període de grans canvis polítics i socials que tenen el seu reflex en les tendències estètiques del vestir.

Així, primerament, dedica alguns capítols als principals canvis que la indumentària masculina i femenina ha anat experimentant al llarg d’aquests darrers segles, però sempre estretament vinculats a les circumstàncies històriques, econòmiques i socials de la ciutat. En la Barcelona de la segona meitat del segle XVIII, devastada per la guerra de Successió, la primera gran transformació que es registra és, per una banda, la desaparició paulatina del vestit tradicional entre les classes populars, i, per l’altra, el pas d’un vestir auster que deixa lloc a l’estil pompós que Felip V importa de França i que arrela entre l’aristocràcia barcelonina. A partir de 1789, però, els canvis socials i polítics fruit de la Revolució Francesa tenen una repercussió immediata en el vestir, se simplifica la indumentària, i desapareixen els signes de l’antic règim: la perruca, el maquillatge, els talons. L’estil sobri a l’anglesa triomfa entre els homes. Però la gran novetat es registra en el camp de la moda femenina amb la supressió del voluminós mirinyac i del corset, que se substitueix per un de més petit.

El segle XIX és l’escenari de profundes transformacions, de canvis accelerats de costums i de modes, i si els inicis del segle estan marcats per unes formes més austeres i còmodes, aviat el triomf del Romanticisme tornarà a portar un enfarfegament i una exageració en la moda masculina i, sobretot en la femenina on reapareixen les cotilles opressores i unes faldilles summament voluminoses que se sostenen amb una estructura de cèrcols anomenada crinolina que dificulta severament els moviments. I si el 1856 la ciutat s’alliberava de les muralles, la seva cotilla de pedra, les faldilles també s’anaren escurçant una mica i els vestits femenins s’estilitzaven sense, però desempallegar-se d’incomoditats com una cintura estretíssima i de la novetat del polissó, una mena de petit mirinyac més discret a la part posterior per sota de la cintura, en definitiva una mena de gàbia més en la qual mantenir les dones tancades.

El Modernisme suprimí el polissó però fou la continuïtat de les cintures impossibles, i posà de moda una silueta en forma d’S amb malucs i pitreres prominents. Cal esperar el segle XX per alliberar les dones de la tirania de la cotilla i per assistir a un procés de canvis accelerats on els vestits femenins són cada cop més còmodes, més pràctics, més curts i més desinhibits. Uns canvis no exempts de polèmiques però sense retorn possible per la incorporació de la dona al mercat laboral i la lluita social pels seus drets: “A mesura que creixia la independència femenina, s’incrementava la superfície de pell al descobert, per posar en evidència que el rigor de la indumentària havia estat imposat, precisament, pels qui no l’havien de suportar, és a dir, els homes”.

En paral·lel a aquesta evolució de la moda, l’autora, tot seguint el fil del desenvolupament de la indústria tèxtil catalana, des dels tallers d’indianes a la producció industrial de teixits, se centra en els oficis i establiments relacionats amb el món de la moda i ens ofereix dades interessants i curioses sobre botigues de teixits, merceries, passamaners, brodadores i altres oficis relacionats amb la moda. També naturalment sobre el gremi dels sastres, i posteriorment i controvertida, al de les modistes, ja que les dones, per oposició dels sastres, no tingueren accés fins a una època relativament recent al reconeixement legal per exercir l’activitat de confeccionar vestits; així com notícia i anècdotes curioses d’alguns sastres i modistes cèlebres de la ciutat.

El panorama es completa, a partir de 1807, amb les botigues de roba confeccionada, i posteriorment, a partir de 1850, data de fundació dels Grandes Almacenes El Águila, amb l’aparició dels basars i grans magatzems, que permeten al públic mirar, remenar i comprar a preus molt més econòmics. Són aquest tipus d’establiments, decorats amb luxe i comoditat els que a partir de mitjans del segle XIX sedueixen el públic amb els seus grans aparadors plens de novetats i donen als carrers de Barcelona una brillantor cosmopolita: “Del vell mirinyac als feliços anys vint. Barcelona havia recorregut el camí que li corresponia, al ritme de les novetats, les controvèrsies i les aspiracions d’una societat inquieta”.

Aquest passeig per la moda de Barcelona no seria complet sense la breu història d’algunes botigues centenàries. Alguns establiments emblemàtics de la ciutat que encara resisteixen com les exclusives Camiseria Bel i Santa Eulàlia. D’altres de populars a punt de desaparèixer com El Indio del carrer del Carme, o bé ja desapareguts com la Camiseria Xancó al Pla de la Boqueria, la Camiseria Flotats del carrer de Ferran, la Cotilleria Serra del carrer dels Banys Nous, Gonzalo Comella… Alguns han tancat i no queda rastre de l’esplendor del seu mobiliari i decoració, en altres casos, com la Camiseria Bonet de la Rambla, se n’ha salvat la façana modernista, catalogada per l’Ajuntament, d’aquella l’elegància dels aparadors de caoba hi penjaven no fa gaire samarretes amb reclams turístics, i a l’interior, com diu l’autora, sota la llum implacable dels fluorescents, s’hi apilaven samarretes, gorres, barrets de mexicà, “bailaoras” de flamenc i souvenirs infames per a turistes. Tancat “el sinistre comerç turístic”, actualment s’hi venen figures de porcellana també per a turistes, al capdavall. Tot plegat, testimonis de la història d’una Barcelona que desapareix i per la qual podem encara fer un passeig nostàlgic per les pàgines i les il·lustracions d’aquest deliciós volum que us recomano.

 

________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES