Jordi de Manuel:”No és casualitat que els autors de ciència-ficció catalana siguin versàtils amb els gèneres”

Publica 'La decisió de Manperel', novel·la de ciència-ficció protagonitzada per l'alter ego de Grigori Perelman
Foto d'Ana Portnoy

Coberta-Manperel021Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) acaba de publicar a Columna La decisió de Manperel (XXIII Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler), una novel·la de ciència-ficció protagonitzada per Víktor Nikolàievitx Manperel, personatge inspirat en el matemàtic rus Grigori Perelman (San Petersburg, 1966), qui va resoldre la conjectura de Poincaré (un dels set problemes del mil·leni), i que després va rebutjar la prestigiosa Fields Medal (l’equivalent al premi Nobel de matemàtiques) i al milió de dòlars que comportava el guardó. El que va sobtar de tota aquesta història és que Perelman no era un home ric -cosa que podria haver explicat ràpidament la seva renúncia al premi-, sinó que vivia amb la seva mare en un modest apartament de San Petersburg en unes condicions força precàries. 

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Quin va ser el detonant per escriure una novel·la sobre Perelman?

Va ser la decisió que va prendre de rebutjar el premi més important de les matemàtiques, de renunciar al prestigi i als diners. L’agost de 2006 vaig llegir la notícia en un diari i de seguida em vaig adonar que podia escriure una història de ficció que es vertebrés en aquest fet.

Les matemàtiques moltes vegades, com els escacs, han anat lligades al thriller quan han entrat en el terreny de la ficció. Vostè, en canvi, opta per la ciència ficció. Per què aquest gènere?

Perquè la ciència-ficció, com la narrativa negra, permeten fer aflorar els dilemes morals de la societat més que cap altre gènere literari. Els escacs, ja que els menciona, apareixen sovint a les meves novel·les negres, quan l’inspector Marc Sergiot juga amb la seva mare.

Si una persona és pobre de solemnitat i rebutja un milió de dòlars, sembla que és cosa de ciència ficció! Com s’explica vostè aquesta decisió?

No necessàriament, hi pot haver persones que donin un valor molt diferent als diners del que dóna la major part de la gent. Possiblement Perelman és un d’ells; potser la pobresa per a ell hauria estat moral, si els hagués acceptat.

D’alguna manera, la seva novel·la parla dels límits de la ciència, de les fronteres en les quals un científic ha de decidir si el següent pas serà el millor per a la humanitat o se’l pot estalviar. Creu que la ciència es podria haver estalviat algun dels seus passos? 

El científic genuí, el que cerca la descoberta i vol trobar les respostes a les preguntes que es planteja, no té aturador ni pensa en fronteres. La ciència és un invent humà per resoldre problemes o per satisfer la curiositat pel coneixement. El problema és l’ús, de vegades pervers, que fa la societat de la ciència. Manperel, el personatge de la novel·la, és una excepció. Ell sap, mitjançant les gravacions que li va enviant el seu pare, que de la seva decisió depèn el futur de la humanitat.

Perelman (el personatge real) i Manperel (el seu protagonista) són tot el contrari a l’egocentrisme. Són éssers que fugen del reconeixement. Considera que aquesta actitud sobta precisament perquè en el món de la ciència la necessitat de reconeixement  és una qüestió irrenunciable?

No n’estic gaire segur. La major part dels científics saben que la seva feina mai no estarà reconeguda més enllà de la comunitat científica a la qual pertany. La vanitat és un atribut molt humà, però no crec que cap persona que es vulgui dedicar seriosament a la ciència es plantegi ser famós, ni enriquir-se, ni tenir un reconeixement explícit fora del seu àmbit. La paradoxa, en el cas de Perelman, és que la renúncia l’ha fet més conegut, més famós, que si hagués acceptat la medalla Fields.

Perdoni la pregunta absurda, però amb qui preferiria sopar abans: amb Perelman o amb Manperel?

Conec millor el meu personatge, per tant crec que preferiria sopar o caminar per la tundra (que és una de les coses que jo li he fet fer a la novel·la) amb ell.

Un personatge important és la mare de Manperel, que no diu ni una sola paraula, però, en canvi, ajuda a caracteritzar el protagonista. Suposo que una de les preguntes que el lector es fa quan Manperel rebutja el premi és com podia haver renunciat al que haguès estat una millor vida per aquella dona malalta. No troba?

A Manperel en cap moment li passa pel cap que el premi o els diners siguin la solució de cap problema. Li preocupa la mare, però no els diners. Com en el cas del gos Grisha, la mare és un personatge que vaig haver de perfilar amb molta cura. No parla només observa, menja i masega amb les mans una vella nina de drap. La faig servir, efectivament, per caracteritzar-lo a ell, per fer-li aflorar les parts humanes que m’interessen.

Un altre personatge important en la novel·la és Kiril Botonov, el funcionari de correus…

Sí, per la relació especial que al llarg de la novel·la va adquirint amb Manperel. Algun crítics li han trobat semblances amb Dersú Uzalà, el caçador siberià de l’obra d’Arséniev duta al cinema per Akira Kurosava.

Tornem a parlar del gènere de la seva novel·la. Els llibres més traduits de la literatura catalana són Mecanoscrit del segon orígen, de Manuel de Pedrolo, i La pell freda, de Sánchez Piñol. Si tenim dos bons exemples de com la literatura fantàstica i de ciència ficció en català pot tenir una bona projecció, com s’explica que hi hagin tan poques novel·les? 

De novel·les n’hi ha més de les que creiem. A la llista dels premis Ictineu (un premi de anual de ciència-ficció i fantasia a la millor obra publicada que convoca el grup de les Ter-Cat) hi ha sempre prop d’una vintena d’obres de ciència-ficció escrites originalment en català, la major part publicades per editorials modestes. El problema és com aposten per aquestes novel·les les editorials (grans o petites), si hi creuen, i crec que té molt a veure amb una qüestió sociolingüística, del gènere malnomenat “d’entreteniment” en un país que encara no té la literatura normalitzada per causa de la diglòssia amb el castellà.

Entenc…

Jo tinc la hipòtesi que si algun dia la narrativa de ciència-ficció es posa “de moda” entre els lectors en català, que més tard o més d’hora passarà, molts autors generalistes faran incursions al gènere, com ha passat a la narrativa negra.

Per cert, que si parlem d’autors de ciència ficció en català, com Pedrolo, Sánchez Piñol, Marc Pastor o vostè, resulta que tots han demostrat tenir solvència en altres gèneres. Què en pensa?

Potser no és casualitat que els autors de ciència-ficció catalana siguin versàtils: Rosa Fabregat, la més veterana, fa poesia; Carme Torras o Jordi Font-Agustí han escrit novel·les que no tenen res a veure amb la ciència-ficció; Salvador Macip i Sebastià Roig escriuen assajos i divulguen, Montserrat Galícia fa literatura juvenil o Antoni Munné-Jordà ha escrit obres que no són de ciència-ficció. La major part dels autors fem servir el gènere quan ens convé, segons el que pretenem dir. A mi m’agrada transgredir els gèneres, fins i tot fer-ne fusió, fer-los presents sense complexos en una mateixa obra.

I com que vostè és autor de novel·la negra, toca preguntar-li per quan una nova aventura de l’inspector Marc Sergiot?

Des de fa anys estic polint deu històries breus de Marc Seriot en un recull de relats, on l’inspector, de vegades molt i altres ben poc, hi apareix. Ja sé que és una quimera per a les editorials, perquè la narrativa curta no és ven, potser perquè exigeix més al lector que una novel·la, però espero poder publicar-les aviat. L’estiu de 2006, el mateix que vaig llegir la notícia de Perelman, vaig viure una situació d’alt risc en un incendi forestal a Galícia. Va ser un estiu catastròfic allà, amb centenars d’incendis, la major part provocats. La novel·la protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot que ara estic escrivint s’inspira en aquests incendis i per primera vegada me l’enduc lluny de la ciutat de Barcelona, és una novel·la més rural.

Deixi’m que li faci una pregunta amb mala intenció abans d’acabar. Vostè és biòleg, professor i escriptor. S’ha adonat que està enmig d’un huracà? Li cauen les retallades de la cultura, la ciència i l’educació!

I tant, em trobo a l’ull de l’huracà! Sovint dic que les retallades en ciència, cultura i educació són més aviat clatellades, trompades que els governs etziben a la generació que puja, als més joves, perquè en realitat seran ells qui pagaran les conseqüències.

Sort que ens queda la ciència ficció!

Sí, tot i que jo la ciència-ficció sovint l’associo més amb les distòpies… però també ens queda la fantasia que sovint imagina uns mons millors del que tenim.

Categories
EscriptorsFantàsticaLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES