Els 150 anys de l’entranyable Teatre Romea

El primers grans èxits de públic van ser les famoses 'Gatades' de Pitarra, autor que va dominar l’escena del teatre

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Un dels  actes a l’entorn dels cent cinquanta anys del teatre Romea ha estat una conferència magistral, en el mateix teatre, a càrrec de Lluís Permanyer, periodista ben conegut pel seu profund coneixement de la ciutat de Barcelona, la seva història, els seus indrets i els seus personatges. Permanyer, presentat per l’actor Carles Canut, va fer un passeig exhaustiu per la vida d’un teatre emblemàtic, lligat de forma íntima a la ciutat i que ha esdevingut en moltes ocasions el símbol de la recuperació del català, fins i tot en temps difícils.

La història del Romea, des de la seva inauguració el 1863, reflecteix les situacions socials i polítiques de cada moment. El primers grans èxits de públic van ser les famoses Gatades de Pitarra, autor que va dominar l’escena del teatre i va intentar bandejar els autors emergents que en algun moment li podien fer ombra. La mort de Frederic Soler (Pitarra), el 1895, va provocar una gran commoció en la societat barcelonina del moment.

La segona meitat del segle XIX va veure com es professionalitzaven els autors i brillaven grans figures com Iscle Soler o Lleó Fontova, els quals encara van compartir l’escena amb d’altres oficis. El públic d’aquell Romea era popular i volia, més que res, riure i distreure’s dels molts problemes que sacsejaven Barcelona. Autors com Guimerà, Rusiñol o Ignasi Iglésias van assolir grans èxits mentre que en canvi un autor més innovador, com Adrià Gual, no va acabar de connectar amb el perfil d’aquells espectadors.

Ja en els inicis van topar les obres en català amb les reticències del poder que, per exemple, durant un breu espai de temps va exigir que a les obres hi sortís sempre algú que parlés castellà, fet que va provocar que el personatge que parlava aquesta llengua fos, per exemple, el ximple de l’obra. Per motius econòmics també es va fer teatre en castellà en algun moment, a principis del segle XX, a principis dels anys 30 i, per motius obvis, uns anys després de la guerra civil.

El teatre es va reformar a fons l’any 1913, assolint l’aspecte actual. Els empresaris van ser molt importants en la catalanització del teatre, aquest va ser el cas del gran Josep Canals. En un intent de modernització es va fer venir fins i tot Pirandello, que va quedar encantat amb una traducció que havia fet Sagarra d’una de les seves obres. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va multar el teatre, amb motiu d’un homenatge a Rusiñol. L’esclat de les obres de Sagarra va comportar també grans èxits de públic i va ser molt brillant l’etapa de la famosa parella d’actors Maria Vila i Pius Daví. La guerra civil va fer que durant un temps es fessin obres més ideològiques.

L’any 1946 es va reprendre el teatre en català, gràcies a Josep Maria de Sagarra i a Vila i Daví, amb un gran èxit. Els principis dels seixanta van acollir l’èxit del popular Joan Capri. En aquells anys es van fer obres de caire més modern, recitals de cançó catalana i els famosos cicles de teatre de Cavall Fort, per als infants. Un cop assolida la democràcia es va convertir en Centre Dramàtic de la Generalitat però la construcció del Teatre Nacional va fer-li perdre aquell protagonisme. L’any 1992 s’obreia una nova i interessant etapa amb la creació de la Fundació Romea.

Permanyer va remarcar la importància institucional del teatre Romea, més enllà de la seva llarga vida, i el que ha representat amb alts i baixos, canvis, crisis i nous projectes, aquest teatre profundament barceloní, pel qual van passar tants bons actors i a les funcions del qual van assistir els reis Alfons XII, Isabel II i Alfons XIII, amb motiu d’alguna visita a la ciutat. La xerrada, esquitxada d’anècdotes i referències diverses a un gran nombre de personatges relacionats amb el Romea, es va fer curta i va passar volant. És d’esperar que els actes programats amb motiu d’aquest important aniversari tinguin el ressò i el cobriment mediàtic que mereixen ja que no tothom és conscient del que representa i ha representat aquest espai teatral entranyable.

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES