La relació entre Alfons XIII i Cambó i entre Catalunya i Espanya

L’historiador Borja de Riquer ho analitza al seu llibre 'Alfonso XIII y Cambó: La monarquía y el catalanismo político'

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

L’historiador Borja de Riquer s’ha acostat en diferents ocasions a la interessant figura de Francesc Cambó, un personatge sovint més criticat o sobrevalorat que conegut en profunditat. En aquest cas, a partir de documents inèdits, s’incideix a fons en la seva relació amb Alfons XIII. Cambó va ser ministre en diversos governs monàrquics i el polític catalanista que més va intervenir de manera directa en la política espanyola de l’època. Mentre a l’època de la Primera República podem trobar a polítics com Figueras o Pi i Margall més endavant la participació directa dels catalans al govern de l’estat es mostra cada vegada més difícil.

Cambó va ser un home del seu temps, d’idees conservadores i elitistes, modern, desitjós de transformar el conjunt de l’administració de l’Estat i d’aconseguir una autonomia important per a Catalunya, que considerava que podia ser el motor d’una Espanya endarrerida i amb molts problemes. Es va trobar amb grans reticències, oposició i incomprensió política. Molts dels prejudicis que van dificultar la tasca de Cambó, trets de context, ens poden semblar actuals ja que el tema de l’encaix català a Espanya no s’ha resolt de forma satisfactòria i vivim una època en la qual es reprodueixen a nivell peninsular els mateixos fantasmes de fa cent anys. La miopia centralista per acollir reformes diverses, una de les quals la del mal anomenat problema català acabaria per provocar problemes més greus i el desprestigi i caiguda d’un monarca que va començar sent popular i va acabar a l’exili.

La relació entre Alfons XIII i Cambó va patir molts alts i baixos, el rei va deixar de costat a Cambó com va fer amb altres polítics importants i capaços. Va ser un rei intervencionista en excés, al contrari dels seus pares, que van saber delegar en els polítics els temes importants i es van limitar a un paper més representatiu que implicat de forma directa en els assumptes de l’Estat. El pes de sectors polítics espanyols que veien amb grans recels que un catalanista aparegués com el renovador de la política espanyola va influir molt en l’actitud del monarca. Riquer, acompanyant el text amb moltes referències i notes, una gran part de les quals són cartes de Cambó a altres personatges del seu temps, com Ventosa i Calvell, incideix en diferents episodis de les relacions entre el rei i el polític.

Es va sol·licitar l’ajuda de Cambó el 1917 però després les seves iniciatives van ser atacades i Alfons XIII, que va actuar sempre de forma incoherent i oportunista, no li va donar suport. El 1922, després d’haver sigut dues vegades ministre, es pot dir que amb èxit, Cambó va ser temptat amb una possible presidència del govern, d’un govern subjecte a procediments autoritaris, amb la condició d’abandonar el seu catalanisme. Cambó tindrà una altra decepció, s’adonarà que el rei no ha entès el seu projecte polític i es negarà a acceptar el que se li proposa. Malgrat tantes disputes Cambó, enmig d’una societat en ebullició i inestabilitat creixent, s’aferrarà a la monarquia i serà un dels últims defensors del rei. L’arribada de la República el situarà en una posició difícil, la irrupció de les masses en la política activa el desagradarà i tan sols sentirà respecte per Azaña.

A través de la correspondència inèdita que Borja de Riquer recull en el llibre i d’alguns altres textos inèdits, es mostra a un Cambó que se sincera en privat sobre l’opinió que té d’Alfons XIII encara que més endavant, ja en els anys quaranta, a Buenos Aires, en intentar donar suport al senyor Juan de Borbó, matisarà les seves afirmacions per no deixar en mal lloc a una possible monarquia del futur. Si bé molts aspectes de la política de Cambó poden ser criticables es percep quan es va coneixent la seva trajectòria que va mantenir una certa coherència i dignitat i que tot i haver donat el seu suport al cop d’estat franquista no va caure en el servilisme d’Alfons XIII, qui va escriure a Franco en diferents ocasions amb la vana esperança de poder tornar a Espanya com a rei. Cambó es mostra com un home de dretes, conservador i ambiciós, però capaç i incomprès per molts sectors espanyolistes del moment, els quals, veient el que veiem i escoltant el que escoltem, semblen haver canviat molt poc respecte a la modernització profunda de l’Estat o al seu visió del problema català.

La trista figura del rei, frívola i creient-se fins i tot en ocasions el monarca més modern del moment, ajudat per un populisme inicial que va acollir amb esperança la seva joventut i el seu caràcter planer, se’ns va mostrant cada vegada com més lamentable. Va fer recaure en els polítics les responsabilitats de decisions que van ser seves i la seva falta de visió i de decisió van contribuir a l’establiment de la Dictadura de Primo de Rivera i, evidentment, al desprestigi i caiguda de la monarquia. Molts errors de llavors, malgrat l’evident millora econòmica i cultural de la societat, es repeteixen en el present. El llibre, publicat per RBA Libros, ens acosta a una època convulsa i difícil i a dos personatges encara poc coneguts en profunditat. És un llibre rigorós però l’excés de llargues notes a peu de pàgina dificulta en ocasions una lectura fluïda encara que això no sigui cap problema per entrar a fons en aquesta relació llarga i difícil. L’Espanya que volia Cambó no va ser possible llavors i, en molts aspectes, sembla que tampoc és possible en el present.

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES