Joan Viladomat, un músic de la Barcelona dels anys 20

A 'El músic de l'americana vermella', Jaume Collell recupera la figura de qui va compondre cançons com 'Fumando espero'

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Des de fa un temps ha revifat l’interès pel Paral·lel d’abans de la Guerra Civil i per tot el món que allà s’hi aplegava. Aquest interès no és nou, de forma intermitent ressorgeix una i altra vegada, com s’ha pogut comprovar en l’exposició sobre aquell Paral·lel que es va fer al CCCB. Hi ha tants aspectes d’aquell univers irrepetible que esdevé una font inesgotable d’inspiració per a la ficció i de materials d’estudi per als historiadors.

Jaume Collell ens ofereix un llibre excel·lent que pren com a fil conductor la figura de Joan Viladomat i com a època representativa els anys vint, els de més volada d’aquella avinguda tan mitificada i encara tan poc coneguda.  Tot i que tingués poc a veure amb el Montmartre parisenc amb el qual el volien comparar el Paral·lel tenia la seva pròpia personalitat, diferent de cap altra.

El volum de documentació d’aquest llibre és impressionant i també ho és la bibliografia que trobem al final del llibre. Per les seves pàgines a més de Viladomat desfilen un munt de personatges cadascun dels quals podria esdevenir el protagonista d’una novel·la, d’una pel·lícula, d’un nou llibre. Aquella gent personifica una bohèmia pròpia sovint menystinguda per les mateixes elits que després tenen tendència a mitificar-la sense matisos. Joan Viladomat va ser un dels personatges més representatius de la gran fornada de bohemis nostrats, noctàmbuls i eixelebrats però treballadors i constants, sense més ambició intel·lectual que tirar endavant i donar vida i materials a aquell formiguer de gent singular i diversa.

Molt conegut per  la seva tasca de professor de noietes amb aspiracions d’arribar a cupletistes, Viladomat va musicar tota mena de lletres i sol o en col·laboració amb d’altres va posar en solfa tota mena d’arguments diversos, molt del gust de l’època. Un gran nombre dels seus cuplets més coneguts formaven part de comèdies musicals lligades per un prim fil argumental. Dones pecadores, pinxos, nens abandonats… Però tampoc no va defugir altres gèneres i en la seva tasca va alternar el català i el castellà  sense deixar de banda els temes patriòtics del moment, com en l’època de les guerres en el Marroc, que van poblar d’exotisme i soldats les lletres de les cançons populars.

La droga no és cosa dels nostres temps, corria de forma generosa per aquells locals i el mateix músic en va patir les conseqüències, com molts altres del seu entorn. Un dels seus grans èxits va ser el muntatge El tango de la cocaïna. Un repàs als arguments i lletres d’aquelles cançons és també un gran fresc sobre les aspiracions, desitjos, febleses i sentiments de la gent modesta i noctàmbula que feia del Paral·lel el seu centre d’oci habitual. Tot i que també la gent amb  més possibilitats i amb ànsies transgressores sovintejava aquell doll de locals dedicats a tots els estils i a totes les butxaques.

La família n’ha conservat l’impressionant arxiu, en el qual es pot comprovar l’interès del músic per tot allò que es cantava a Europa i a Amèrica. L’època del tango esclataria amb força en el Paral·lel, on fins i tot s’acolliria a Gardel en persona. Fumando espero, tot i que en el seu moment passa com una cançó més, en el marc d’una revista amb ressons patriòtics i oportunistes. Al llarg del temps serà el seu èxit més sonat, amb una perdurabilitat afavorida pel seu protagonisme a El último cuplé. Un altre gran èxit, convertit avui en cançó catalana gairebé tradicional va ser El vestir d’en Pasqual.

Aquell món i aquelles cançons van desaparèixer però no han mort mai, l’època de Sara Montiel els va donar nova vida però també gent com Mary Santpere, Núria Feliu o Guillermina Motta van gravar i difondre cuplets i tangos antics. Durant els seixanta i setanta es van editar discos que recollien aquell món i aquelles músiques. Com la sarsuela, ni que sigui de forma discreta i poc promocionada, s’han continuat cantant sempre i també aquell món ha anat ressorgint de l’oblit de tant en tant. Joan Viladomat, germà de l’escultor, era encara un personatge poc conegut, el mateix que Rossend Llurba. Aquest llibre ens acosta a la seva personalitat però és molt més que això, és una visió polièdrica, aprofundida, divertida però documentada de forma impecable sobre un món amb innumerables matisos. La Guerra Civil va trencar moltes coses però ja abans havia arribat una certa decadència per a aquells gèneres musicals, representatius d’una època de disbauxa rere la qual s’amagaven un munt de problemes socials i polítics.

Acabes el llibre amb ganes de saber-ne més de tota aquella gent i, sobretot, de poder accedir d’alguna manera a aquelles tonades, un gran nombre de les quals no han tingut la sort dels títols més populars. No hi hauria algun grup de jovent coratjós capaç d’endegar la gravació d’un bon recull musical que acompanyés aquest llibre i el posés en solfa? En tot cas, és aquest un nou volum absolutament imprescindible per anar conformant un panorama divers i colorista del que van ser aquells anys, aquells teatres, aquells músics, aquelles cupletistes.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesHistòriaLLIBRESLlibres sobre música
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES