Joël Dicker: “Em van rebutjar diverses novel·les abans que em publiquessin la primera”

L’autor ha aconseguit un èxit absolut amb ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’, novel·la publicada en 38 llengües

Encara que a l’escriptor suís Joël Dicker li agradi mantenir-se al marge de modes i etiquetes i mostri una sincera modèstia, la veritat és que molts ja el cataloguen com l’últim fenomen literari gràcies a l’èxit de La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana/Alfaguara). La història està protagonitzada per Marcus Goldman, un jove escriptor que va tenir molt èxit amb la seva primera novel·la i que ara s’enfronta al temut full en blanc. Per a buscar inspiració visita al seu mestre i mentor Harry Quebert a Aurora, New Hampshire. Tot es complica quan Harry és acusat d’haver assassinat Nola Kellergan, una noia de quinze anys que va desaparèixer fa trenta i amb qui l’escriptor va mantenir una relació amorosa. Encara que tots el declaren culpable, Marcus creu en la seva innocència i decideix investigar el crim pel seu compte, al mateix temps que la tràgica història es converteix en l’argument perfecte de la seva esperada segona novel·la.

 

Patricia Tena. Barcelona

Com sorgeix l’argument d’aquesta història tan rica en matisos?

No va néixer d’una idea en concret. La veritat és que quan vaig començar a escriure-la no tenia una idea clara, aquest és el motiu pel qual la novel·la té més de 600 pàgines. Les idees criden a altres idees i per això acabo tractant temes molt diferents. La majoria la cataloguen com una novel·la negra, però no hi estic d’acord. Per a mi és una novel·la sobre la recerca; sobre qui som, què volem i cap a on anem.

Les teves anteriors novel·les van ser rebutjades per les editorials i només vas aconseguir publicar una anterior a aquest gran èxit. La veritat sobre el cas Harry Quebert era l’última oportunitat que et vas donar abans de tirar la tovallola?

Si aquesta novel·la hagués estat rebutjada com les altres, hagués dedicat menys temps a l’escriptura. Vaig escriure sis llibres en set anys i els vaig dedicar pràcticament tot el meu temps. Així que si aquesta no hagués estat editada, no hagués tingut més remei que buscar una feina per guanyar-me la vida. I encara que hagués seguit escrivint, li hagués dedicat molt menys temps.

Afortunadament, no t’ha fet falta ja que amb aquesta has aconseguit enlluernar tant al públic com a la crítica.

Jo crec que he tingut la sort d’escriure una novel·la que s’ha publicat, que ha agradat i que ha tingut èxit. Alguns em comparen amb escriptors com Vladimir Nabokov o Philip Roth i em sembla bé, però aquestes comparacions el que han de fer és donar-me valor a l’hora de seguir treballant i, sobretot, millorar. He de ser digne d’aquestes comparacions i això només s’aconsegueix a través de tota una obra, així que caldrà veure d’aquí a 20 anys si ho sóc o no.

En certa manera, aquest èxit és similar al que viu el seu personatge Marcus Goldman. Tems el moment d’enfrontar-te a la teva pròxima novel·la i no complir les expectatives que tots tenen?

La veritat és que no. No ho consideraria una pressió, però sí que és cert que la situació ara és completament diferent. Les bones crítiques que ha tingut La veritat sobre el cas Harry Quebert faran que no hagi de passar-me anys buscant algú que vulgui publicar el que escric. Aquesta és la part més positiva d’haver tingut aquest èxit. En les meves pròximes novel·les partiré des del punt de vista d’un perdedor, pensant que encara no he arribat al nivell d’exigència que s’espera de mi. És com el tennista Rafa Nadal, per molt que hagi guanyat abans, cada vegada que juga comença perdent perquè ha de superar totes les fases per tornar a guanyar i demostrar que és el millor. Per això, el més important, tant en un partit com en un capítol, és donar sempre el millor d’un mateix.

L’argument es divideix en tres temps diferents i hi ha moltíssims girs argumentals. ¿En algun moment vas témer no poder solucionar totes les subtrames i deixar caps per lligar?

No, mai em vaig sentir perdut, encara que lògicament sí vaig tenir algun moment de dubte. El més important és que jo era el meu propi lector; anava inventant aquest llibre segons anava llegint. He assumit dos papers: el d’escriptor, i el d’un lector que avaluava la història. Sincerament, va ser una espècie d’esquizofrènia i aquesta dualitat és precisament el que va fer que el llibre fos tan llarg; perquè si hagués tingut un pla claríssim i una estructura de principi a final no hagués escrit un llibre de 700 pàgines. Em sentia com un nen emocionat que fa alguna cosa que li agrada molt i demana que el deixin cinc minuts més. Jo he escrit aquest llibre així, de cinc minuts en cinc minuts.

De fet, la varietat de temes que toques és un dels al·licients per llegir-la.

La veritat és que moltes persones em preguntaven “però a veure, aquest llibre de què va?”. I la resposta és que parla de moltes coses. És cert que hi ha una crítica a la societat nord-americana, però no només a ella, sinó a tots els països occidentals. Compartim una mateixa situació: gent que menteix, empresaris que només busquen el seu propi benefici… Per tant, l’acció podria succeir a Itàlia, França o Espanya. Les màscares existeixen en qualsevol societat.

Per a dividir els capítols utilitzes 31 consells útils per escriure una bona novel·la. Algú te’ls va donar a tu i has decidit compartir-los?

La veritat sobre el cas Harry Quebert és un llibre dins d’un llibre dins un altre llibre. Així que en acabar-lo vaig pensar en afegir una capa més i així va ser com van sorgir els 31 consells que Harry dóna a Marcus per escriure una bona novel·la. ¿Si jo també els dono? En principi els dóna el personatge, però crec que la confusió que pot crear pensant que, en lloc de Harry són de Joël, provoca certa gràcia al lector.

Nola li pregunta a Harry per què els escriptors estan sempre tan sols, al que ell li respon que no sap si els escriptors són solitaris o és la solitud la que empeny a escriure. Quina és la teva resposta?

És una de les eternes preguntes què porta a què. Quin és el principi, l’ou o la gallina? No sé si la solitud porta a escriure o l’escriptura porta a la soledat, però sí que crec que escriure és un procés solitari que ens porta a pensar qui som i entendre el que ens envolta.

Està prevista la publicació al nostre país de la seva anterior novel·la, Els últims dies dels nostres pares. Què ens pots avançar?

Que és una novel·la magnífica i fantàstica! (riu). És un llibre totalment diferent ja que és una novel·la històrica ambientada en la Segona Guerra Mundial. Se centra en un servei secret britànic paral·lel a l’oficial, format per civils que espiaven als alemanys. Aquest servei secret va tenir un gran impacte durant el desenvolupament de la guerra i, segons diversos historiadors, ells van ser els que van obstaculitzar la fabricació de la bomba atòmica per part dels alemanys.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES