Gran Canària no és cap paradís

Alexis Ravelo demostra la seva solvència amb aquesta novel·la negra ambientada a les illes canàries

 

Sebastià Bennasar. Barcelona / @sbennassar

No cal arribar al final d’una novel·la com La estrategia del pequinés (Alrevés) per saber que estàs davant d’una gran obra literària. De fet és una cosa que s’intueix en la primera línia del text, en la qual ja ens podem imaginar que estem davant d’una novel·la de perdedors, on el que pot sortir malament sortirà malament. Tant és així, que en aquesta novel·la negra no tenim ni detectiu privat ni policies -més enllà dels necessaris perquè l’acció avanci, és a dir, algú ha de descobrir els cadàvers i aixecar els cossos-, ni punyetera falta que li fa. Perquè el que ha aconseguit Alexis Ravelo és crear un catàleg de personatges tan potents que en realitat el que el lector voldria és que aquesta novel·la no s’acabés mai.

Expliquem el que es pot explicar del llibre: Gran Canària, traficants mitjans en dificultats perquè han perdut dos quilos de cocaïna i han de pagar-ho a un tal Turco, que no està per demores. Un pla perfecte, robar la bugaderia (l’entramat d’empreses en els quals es blanqueja diners) del propi Turco per pagar-li, però fer-ho per persona interposada. I un professional semi-retirat, “El Rubio”, que es crea la seva pròpia banda: el Palmera, cinquanta anys, acomiadat d’un hotel que ha tancat, divorciat i creació olímpica de la narrativa negra contemporània; i Cora, prostituta a la recerca d’últimes oportunitats abans que les potes de gall se les tregui definitivament. Com acaba tot això és el que no es pot explicar, encara que de cadàvers n’hi ha uns quants al llibre, i això que tot passa al paradís, a les Canàries.

Però resulta que el paradís no és tal. A part d’ordir una de les millors novel·les negres que he llegit en molt de temps -en aquest 2013 només se la pot comparar amb Societat Negra d’Andreu Martín-, Alexis Ravelo ha realitzat una magnífica dissecció del que és una societat insular: és a dir, un microcosmos en el qual tot és possible però on totes les sortides estan limitades per la realitat geogràfica que marca el mar, en aquest cas l’oceà Atlàntic.

En aquest món hi ha espai per a hotels que tanquen i hotels de luxe en els quals les professionals no estan convidades a les festes; aturats de llarga durada que no saben que fer amb la seva vida; barris marginals en els que la vida val poc; immigració de piragua i immigració de nàutics i jerseis de Lacoste; gent maca i gent que aspira a ser-ho, i chusqueros que s’han baixat al moro més d’una vegada i que ara s’han reconvertit gràcies a dones i a filles, perquè en aquesta història qui més qui menys té una filla o una dona a qui cuidar, perquè la vida és així, i els narcos guapos només surten a Corrupción en Miami.

Alexis Ravelo ha estat un descobriment. La seva trajectòria és llarga, tot i ser jove (1971), però sobretot el que és esperançador és el seu futur. Perquè escriu de manera magistral, com demostra l’ús de la frase breu, la perfecta dosificació de la informació, l’estructura narrativa que ha sabut trobar per a aquesta estratègia del pequinès. Les frases esmolades, les descripcions justes que flueixen de tal manera que el lector gairebé llisca per la pàgina amb el ritme incessant que imposa Ravelo. Si el ciclisme no fos un esport injuriat podríem comparar la seva escriptura amb la d’aquests escaladors que pujaven els ports de muntanya amb pinyó fix i ritme constant, demolint als seus rivals sense ni tan sols aixecar-se del seient. Sense estirades ni cops de ronyó agònics, sinó amb la grandesa del campió. És clar que potser anaven dopats. Ravelo no, Ravelo escriu amb la puresa de l’escriptor de raça, del qual s’enfronta a la línia en blanc com si fos un combat d’on només es pot sortir vencedor o mort.

I això és el que m’agrada de La estrategia del pequinés, que és literatura honrada, de veritat. Bona, enorme i humana alhora. Una novel·la negra amb la qual fins i tot, en una tarda plujosa, un pot vessar una llàgrima i posar-se sentimental. Perquè la vida és això, i si no que l’hi preguntin al Palmera.

 
_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES