Francesc Parcerisas: “Els xinesos estan més arrelats a la seva cultura que no pas nosaltres a Occident”

L'escriptor i traductor publica 'La primavera a Pequín', un dietari després de passar un mes a la Xina

primavera_pequinFrancesc Parcerisas (Barcelona, 1944) és poeta, traductor (entre altres obres, ha traduït al català El senyor dels anellsEl hòbbit de Tolkien) i crític. La primavera a Pequín (Quaderns Crema) és el dietari que va escriure després de passar un mes a la capital de la Xina, el gegant asiàtic que creix de forma vertiginosa. L’autor fa una descripció molt personal d’allò que veu, de la realitat que es troba passejant pels carrers, entrant a un restaurant a dinar o senzillament aturant-se a observar. Com ell mateix diu, poca cosa sabem de la Xina, almenys fins que un es decideix a viatjar i es fixa en els detalls més petits però que expliquen a la perfecció el caràcter d’una població i una cultura inabastable.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Què li va portar a escriure un dietari de la seva estada a Pekín? Per què no un poemari?

Un llibre de poemes crec que s’ha d’anar fent a poc a poc, no el pots preveure. El dietari és una disciplina més pautada; tot i així aquest llibre –La primavera a Pequín—és un llibre de creació literària fet de tres capes diferents, i les capes, com els tels de la ceba, també van anar creixent a poc a poc, mentre m’adonava que l’escriptura de les observacions i descripcions necessitava uns contrapunts que li donessin el gruix de creació que jo pretenia.

La millor forma de conèixer una ciutat és anar amb aquesta actitud de “badoc” que comenta en el llibre o creu que és millor anar amb la lliçó ben apresa sobre el que un es trobarà?

Una mica d’informació prèvia mai no va malament. No tinc res contra els qui van per una ciutat nova amb la guia amb la mà i van fent creuetes a totes les coses que han visitat, però jo m’estimo més la badoqueria. No hi ha millor lloc des d’on contemplar la realitat que assegut a la terrassa d’un cafè, a un banc del carrer, o mirant per la finestra. Tampoc no sóc molt partidari de fer “visites”, d’entrevistar gent, de preguntar a tot arreu; m’estimo més l’espontaneïtat del que et trobes a la impensada o del que creus que podries trobar si giressis cap a la dreta en lloc de tombar a l’esquerra. Però, repeteixo, no tinc res contra les guies bones o les recomanacions assenyades.

És dels qui pensa que viatjar només per veure monuments és marxar d’un país sense haver-lo conegut mínimament? 

Ens hi hauríem de deixar “perdre” (o “guanyar”) sempre. Hem de saber mirar, escoltar, imaginar. Els monuments són importants però només són fites, mòmies. Caminar pels carrerons, guipar dins els aparadors, ficar-se a les botiguetes… I parlar, parlar… Això –parlar—jo no ho podia fer, però m’hauria agradat poder preguntar aquí i allà, no als entesos, sinó als passavolants, a la gent del carrer, a l’avi assegut en un jardí, a la dependenta d’un súper, al del carretó de les escombreries… El badoc, el flanneur, el voyeur… sempre m’han atret.

Creu que la globalització que vivim està fent que les ciutats cada cop s’hi assemblin més entre sí? 

Sí, tot s’assembla, en el comú denominador del que és pitjor. Però, a sota a sota, queda uns substrat diferent: el bar de la cantonada, la manera com els nens van a escola, la xerrameca a l’autobús, les botigues de barri. Tots els barcelonins, per exemple, tenim una Barcelona que ens agrada, que pensem que és “nostra” i que no ens dur mai a trepitjar la Sagrada Família ni la Pedrera, oi? Això és el que m’agradaria descobrir sota totes aquestes ciutats que tant s’assemblen.

Té la sensació que la Xina creix més de pressa que capacitat té la població per assumir tots els canvis que hi comporta aquest creixement? Poso un exemple: cada cop hi ha més cotxes matriculats, però no tinc clar que hi hagi més preocupació per respectar les normes de circulació.

Sospito que condueixen els cotxes com conduïen les bicicletes. Ara bé, la capacitat d’adaptació dels xinesos em sembla colossal, literalment; enorme. Tant de bo l’Índia o l’Àfrica fessin el mateix salt. També canviaran, com han canviat al llarg del segle XX, quan no puguin respirar per culpa de la contaminació, o quan vegin que tenen massa cotxes o que encara desitgen comprar pisos massa grans. O quan s’adonin que el camp no és cap condemna i que viure a ciutat sí pot ser-ho.

Una de les sorpreses que pot dur-se un viatger a Pekín és la gran quantitat de cotxes d’alta gama que hi circulen, sobretot BMW, Audis i Mercedes, i fins i tot és fàcil veure-hi Aston Martins i Rolls-Royce! En canvi, encara es veuen els carretons tirats per bicicletes i altres mitjans de transport que ens poden semblar més rudimentaris. Podria ser això un exemple de què la Xina creix de forma desequilibrada?

Tinc la impressió que creix molt de pressa i que això fa molt més visibles les desigualtats. No sé si mai arribaran a crear una classe mitjana que occident ja està destruint. Potser tot el món viurà immers en aquestes enormes polaritzacions, si no és que ja hi vivim.

Vostè va visitar el districte 798, el barri artístic de Pequín. Xina ha esdevingut el mercat d’art més important del món. A què creu que és degut aquesta explosió de l’interès per l’art?

A la Xina, aquesta classe rica –riquíssima— que dèiem, té diners i els poden gastar en coses supèrflues que figuren que donen “estatus” social. S’ha fet sempre, arreu. Els galeristes europeus i americans es guanyen la vida venent a les grans companyies o als xeics àrabs de l’Orient Mitjà.

Un dels tòpics que sempre es diu sobre els xinesos és que els joves volen semblar occidentals. Això queda en el terreny dels tòpics o troba que és veritat? 

Sembla que ho és per fora. Per dintre no m’ho sembla pas. Són ambiciosos, valoren l’esforç (tot i que la gent gran diu que ja no estudien com solien fer), estan molt aferrats a la seva cultura. No n’he trobat cap, entre la gent jove que conec, que em digués que no es veu, de gran, instal·lat a la Xina. Hi tenen feina, hi tenen la família, hi tenen el seu món referencial (cultural, sentimental, ideològic…). Em semblen, en general, més arrelats que no pas nosaltres a occident.

Per cert, al seu llibre parla de la manera de relacionar-se els joves xinesos, que moltes vegades és conservadora. Diria que això el sorprèn en aquesta Xina en ple desenvolupament? 

La veritat és que em sorprèn força, però els que jo he conegut (de vint-i-pocs anys) diuen que els més joves (ara a l’institut) són més liberals, més oberts, més hedonistes en les seves relacions. Encara no he trobat ningú que em digui que es casarà el dia que s’enamori: enamorar-se no entra en els seus plans, però sí fer un bon casori (racional, ben planificat, encara que no hi intervingui l’amor…).

Per què va decidir incloure els seus somnis al llibre? 

Perquè el llibre és un viatge marcat per l’estranyesa i la versemblança. El món discorre al meu voltant amb una lògica abassegadora, total, però, al mateix temps, m’és un món del tot desconegut: no puc ni llegir els rètols de les botigues, ni preguntar on hi ha un carrer! I aquests contrast tan vívid és idèntic al que trobem als somnis: tenen una lògica descomunal però sabem que tot és fals, rar, irreal… Realitat i somnis van esdevenir com un joc de miralls: hi ha somnis que semblen més “reals” o entenedors (per a mi) que allò que veia al carrer.

Entenc la sensació…

Em va semblar que, com a estructura i construcció literària, eren un bon contrapunt. Només calia estar amatent a la finestra nocturna dels somnis –com ja ho estava a les escenes quotidianes—i saltar del llit tan bon punt en recordava un de prou interessant. Els somnis, per a mi, tenen molts indicis de records o vivències, però, per al lector, encara han de ser més estranys –com un altre Pequín entre llençols—i l’han de desconcertar una mica: aquests és el desconcert –agradable, cal dir-ho—que jo sentia cada dia quan sortia de la residència.

També inclou poemes, que serveixen per establir un contrast entre la Xina mil·lenària, llegendària i l’actual. Amb quina de les dues Xines creu que a Europa estem més familiaritzats? 

Amb cap. Amb l’excepció d’un petit grapat de savis –pels qui sento una admiració total– no en sabem res de res, absolutament res.

Per cert, quan va ser la darrera vegada que va passejar com un badoc per la seva ciutat?

M’agrada fer-ho de tant en tant: mires botigues que no sabies que existien, o descobreixes edificis que mai no havies vist. N’hi ha prou amb mirar cap amunt, més enllà de la vorera i els aparadors, o a entrar en llocs per davant dels quals has passat milers de vegades.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESTurisme
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES