Agustí Pons: “Espriu ho és tot, menys banal”

L'escriptor i periodista publica 'Espriu, transparent', la gran biografia del poeta de la Selva

Agustí Pons (Barcelona, 1947) és periodista i escriptor. Ha publicat poesia, assaig i narrativa, tot i que se’l reconeix molt especialment com a biògraf, havent posat el seu punt de mira en la vida de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia de Capmany i Nèstor Luján. Ara acaba de publica Espriu, transparent (Proa), una biografia exhaustiva i acurada d’un dels gegants de la literatura catalana que, sens dubte, és des de ja una obra de referència clau per conèixer el món espriuà.

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Vostè té una sòlida i acreditada trajectòria com a biògraf. Quins són els seus models i els seus objectius a l’hora de biografiar una personalitat com la de Salvador Espriu?

Dalt de tot, Stefan Zweig. També,  Lytton Strachey, Josep Pla, Paul Preston… El meu interès per la biografia forma part de la meva reivindicació de la individualitat com a motor de la història i de la necessitat de crear un marc de referències propi, català.

Espriu, transparent, curiós títol per a la biografia d’una persona que afirmava: “sóc un home sense biografia”. 

El títol és una invitació a la lectura d’un poeta amb fama d’obscur i, a la vegada,  una provocació de cara al propi Espriu. És una manera de dir-li: després de tres anys de convivència diària, no precisament tranquil·la, per fi t’he atrapat. La cita és un advertiment al lector: pel que fa a les coses d’Espriu generalment dos i dos no fan quatre.

Fins a quin punt creu que ha contribuït a fer “transparent” per al lector la complexitat de la figura i l’obra de Salvador Espriu?

De vegades dic en broma que jo pensava posar “Espriu transparent (fins allà on he pogut)” però que l’editor no em va deixar. L’obra d’Espriu és com una capsa de nines russes: quan penses que ets al final sempre queda un altre significat amagat. Però això no treu que la lectura no resulti fascinant. Tampoc no deixem d’utilitzar els ordinadors tot i que la majoria d’usuaris només fem servir el 20 o el 30 per cent de les seves capacitats. Encara així, l’ús de l’ordinador ha canviat les nostres vides.

Un dels capítols més apassionants d’Espriu, transparent és sens dubte “Una tertúlia al carrer del Bisbe Català”. En quin punt d’aquests tres anys de treball intens que vostè ha dedicat a aquesta biografia sorgeix la idea d’escriure una mena de ficció novel·lesca sobre els referents familiars del món espriuà?

La idea em va venir de la lectura de la biografia de Ramon Trias Fargas escrita per Jordi Amat. Ell també comença el llibre amb una mena de capítol-resum que no coincideix cronològicament amb l’inici de la vida del biografiat. Amat és un dels biògrafs i estudiosos de la literatura més importants que tenim en aquest país.

Espriu, transparent destaca per l’estil de la seva prosa, tan amena i llegidora. De cara la lector, quin ha estat el seu propòsit?

Hi ha una frase d’un periodista francès que diu: “De què serveix un esclat de geni a la cinquena ratlla si el lector t’ha abandonat a la primera?”. La meva obsessió és aconseguir molts lectors  i per això cal que quan aquests comencin el llibre no s’entrebanquin. Poleixo i poleixo les frases per tal deixar-les el màxim de clares possible.  És un esforç que em sembla que ja està present en d’altres llibres meus i, especialment, a Deu daus.

Considera que Espriu, tot i ser molt conegut a Catalunya, és encara un gran desconegut per a la majoria de lectors?

D’Espriu se’n coneixen uns quants poemes –i ja és molt!- i potser ha passat el purgatori que sembla inevitable en qualsevol figura literària que hagi conegut la popularitat en vida. Ara bé, a nivell acadèmic mai no ha deixat de ser estudiat com ho proven els 16 volums publicats, fins ara, de l’edició crítica de la seva obra completa.

Sobre quins dels episodis o aspectes de la biografia d’Espriu li ha estat més difícil rastrejar les fonts?

Espriu va estripar, o fer estripar, tota la correspondència que rebia, i va dispersar els llibres que llegia.  Tampoc va voler deixar constància dels seus viatges, per exemple a Itàlia, tot i que sabem que els va fer. En definitiva, tot el que fa referència a la seva vida privada ha estat de difícil accés. I que consti que he comptat, en tot moment, amb la col·laboració i l’ajut dels nebots de l’escriptor.

En la seva biografia, vostè tracta amb gran elegància i delicadesa aspectes com la relació a tres bandes amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Mercè Muntanyola, companya de la universitat. En aquests casos, la utilització de la mera hipòtesi a és una deferència per part seva o realment no se’n saben els motius?

Un biògraf no es pot moure a base de conjectures. Crec que tot es pot escriure, en aquesta vida, i que es tracta de trobar el to adequat. No he amagat res d’interessant de la vida d’Espriu que jo hagi sabut. Però, de vegades, en la vida de les persones no tot és blanc o negre i situacions ambigües, o aparentment ambigües, s’allarguen i adquireixen carta de naturalesa.

Quant a la utilització de l’obra d’Espriu i la lectura en clau de poesia social d’obres com La pell de brau, que vostè destaca en la seva biografia, fins a quin punt creu que són una lectura reduccionista de la seva obra poètica? 

La recepció de l’obra d’Espriu per part de la crítica no podia escapar-se  del marc intel·lectual i ideològic del moment. I Catalunya i Espanya van viure, durant molts anys, en el marc del franquisme i de la guerra freda, que són dues cares de la mateixa moneda. Són les generacions que ja no estan marcades  ni pel franquisme ni per la guerra freda les que millor han començat a entendre l’obra d’Espriu en la seva esplèndida complexitat. Em refereixo, sobretot, a  Rosa Delor, Sebastià Bonet i Carles Miralles.

Vostè explica les arrels de l’interès d’Espriu pel teatre i tracta extensament la dedicació de l’autor a aquest gènere. Llegint, però, testimonis de les visites al pis dels Jardinets, no podem evitar pensar en una certa idea de posada en escena. No creu vostè que en la construcció del personatge d’Espriu i en la seva projecció pública hi ha una dosi de teatralitat? 

Totes les persones, de les més anònimes a les més cèlebres, ens fabriquem, d’una manera més o menys expressa, la nostra pròpia imatge. Espriu no és, en aquest sentit, cap excepció. Espriu, psicològicament, no era una persona lineal, com tampoc no ho era el seu pare. Per exemple,  tenia una gran capacitat histriònica que reservava per als amics o per a situacions on aquest histrionisme el fes, encara, més seductor. Però això forma part de l’Espriu humà que jo he intentat descobrir rere la màscara on ell s’havia amagat.

Més enllà del fet puntual de la commemoració del centenari, quin és al seu parer el que fa tan vigent, tan actual i tan recomanable llegir i rellegir l’obra de Salvador Espriu?

La seva bellesa i la seva profunditat. Espriu ho és tot, menys banal. És possible que alguns dels seus poemes no estiguin tocats per l’espasa de l’àngel –per dir-ho en expressió de Rosa Delor— però jo recomanaria Per al llibre de salms d’aquests vells cecs o Setmana Santa per entendre què vull quan parlo de bellesa i profunditat.  Fan posar la pell de gallina.

Categories
BiografiaEscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES