‘Torn de nit’, el nou llibre d’Agustí Vehí

L'autor de Figueres que va guanyar el Premi Crims de Tinta es consolida en el gènere negre

torn

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La nova col·lecció Crims.cat, de l’editorial Alrevés, és una iniciativa interessant i esperem que tingui més sort i continuïtat que d’altres intents anteriors. El gènere policíac ha experimentat alts i baixos però fa temps que gaudeix de molt bona salut, pel que sembla. L’excés de producció pot acabar perjudicant aquest tipus de novel·la, és clar. De tota manera, la intenció de publicar autors de gènere catalans és ja tot un repte.

Agustí Vehí (Figueres, 1958) és un escriptor que ha irromput amb força en el camp de la narrativa de misteri i que ha guanyat premis com el Ferran Canyameres o el Crims de tinta. Historiador i actualment sotsinspector a la Guàrdia Urbana figuerenca forma part d’aquests autors actuals amb una formació universitària important i sòlida, que pertanyen a cossos policials i tenen, a més, vocació literària. El fenomen no és nou i segurament això pressuposa que poden escriure amb molt més coneixement sobre delictes i misteris.

En aquest cas, però, el llibre sorprèn i desconcerta, ja que es tracta més aviat d’un volum d’humor que podia haver estat guardonat amb premis com ara el Pere Quart. La relació amb el gènere negre ve dels personatges i les situacions, hilarants, en ocasions una mica estripades, amb personatges a voltes grotescos però tractats i retratats amb amabilitat i comprensió. Els gags són nombrosos i recurrents i el món nocturn de Vilaclara-Figueres està descrit amb una ironia brillant. S’estructura com una novel·la breu però podria haver esdevingut un conjunt divertit de narracions curtes, fins i tot el seu ritme fa pensar en una d’aquestes pel·lícules d’embolics policials desenfadats en les quals als protagonistes els en passen de tots colors.

Ara bé, potser l’excés de brometa i la manca d’un fil narratiu més coherent i estructurat perjudica el conjunt, al menys per al gust dels qui no som incondicionals d’aquest tipus d’humor. El llenguatge és colorista, popular i elaborat al mateix temps, però alguns recursos que avui semblen irreversibles com ara fer acabar amb la lletra ‘u’ els noms com Nicetu a mi, personalment, no em fan el pes. L’esforç per donar versemblança a la convivència entre català, castellà i catanyol i reflectir de forma literària i creïble les converses quotidianes no acaba de quallar del tot, però em temo que aquesta és una feina feixuga per als escriptors del present, com també ho és el tractament acurat i versemblant dels dialectalismes. En tot cas, l’autor ho ha intentat i ha aconseguit uns notables resultats, en general. Un llibre, doncs, per passar una bona estona, en el qual el tema policial està tractat amb humor i grapa.

Categories
HumorLLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES