‘Els miserables’ segueixen entonant la seva veu

Tom Hooper converteix el clàssic de Victor Hugo en un musical protagonitzat per grans actors com Russell Crowe i Hugh Jackman
Los MIserables Tom Hooper
Russell Crowe i Hugh Jackman són els protagonistes de la pel·lícula

 
Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Qui li havia de dir a l’escriptor francès Victor Hugo que 128 anys després de la seva mort, una de les seves obres mestres, Els miserables, seguiria donant tant de joc. L’adaptació al teatre en forma de musical s’ha representat en 38 països des de la seva estrena a París el 1980 -entre ells, Espanya- i actualment és el musical més longeu al West End de Londres per davant d’El fantasma de l’òpera. Segueix viu i amb èxit. El 1998, el director danès Bille August va portar al cinema la novel·la d’Hugo amb guió de Rafael Yglesias en una producció nord-americana protagonitzada per Liam Neeson i Geoffrey Rush. A més, s’han pogut veure diverses adaptacions per a televisió -la més coneguda la qual van interpretar Gérard Depardieu i John Malkovich- i fins i tot una sèrie japonesa d’animació.

Amb aquests antecedents, proposar-se una nova versió cinematogràfica d’Els miserables suposa enfrontar-se a més d’un repte. El més important potser és estar a l’altura d’una novel·la que no només és una de les peces magnes de Victor Hugo, sinó que també és una de les obra cabdals de tota la literatura francesa. I si aquesta versió és musical, a més ha de convèncer als que s’han deixat seduir per una adaptació teatral veterana i amb recorregut. Però amb directors com Tom Hooper (Oscar al millor director per El discurso del rey), guionistes com William Nicholson (Gladiator i Tierras de penumbra) i una plantilla d’actors de la talla de Hugh Jackman (amb experiència en musicals, entre ells el de La bella y la bestia) i Russell Crowe, qualsevol repte sembla fàcil.

Jackman és Jean Valjean, un home sense res per menjar que, després de complir 19 anys de condemna per robar una unça de pa, viola la condicional. El seu rival és l’inspector Javert (Crowe), que està disposat al que faci falta per donar-li caça. Anne Hathaway és Fantine, una dona que lluita per assegurar la subsistència de la seva filla, a qui gairebé no veu. I Amanda Seyfried és Cosette, aquesta filla, quan ja s’ha fet gran. D’aquesta última actriu no ens sorprèn els seus dots per al musical, ja que ja la vam veure actuar a Mamma mia!, però sí sorprèn la gran actuació de Hathaway, a qui hem pogut veure en pel·lícules com Princesa por sorpresa o El diablo viste de Prada. Hathaway s’ha reivindicat com una gran actriu amb escenes memorables com quan interpreta la cançó I dreamed a dream. Ella necessitava un paper com aquest, com ho necessitava Jackman. I, si ho volen, com ho necessitava Russell Crowe, a qui un no situa fàcilment en un musical. El repartiment el completen, entre d’altres, dos secundaris de luxe, com Helena Bonham Carter (El discurso del rey, Big Fish, Sweeney Todd) i Sacha Baron Cohen (Borat, Sweeney Todd, El dictador).

Els miserables és una d’aquelles pel·lícules on l’excel·lència brilla amb plenitud en tots els elements: la direcció, les interpretacions, el vestuari, la fotografia, el disseny de producció i molt especialment una inoblidable banda sonora. Una gran adaptació cinematogràfica que arriba probablement en el moment més oportú, quan és més fàcil posar-se en la pell d’aquests joves francesos que surten al carrer per lluitar contra un poder que els té sotmesos, oblidats, condemnats a la misèria. Es pot ser miserable de dues maneres: ho és l’oprimit per desgraciat i ho és l’opressor per mesquí. Qui li havia de dir a Victor Hugo que al segle XXI encara entonarien la seva veu els miserables.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaHistòricMusical
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES