Andrés Pérez Domínguez: “Potser Espanya va ser neutral durant la Segona Guerra Mundial, però no innocent del tot”

L'autor publica ‘El silencio de tu nombre’, thriller d'espionatge que qüestiona la neutralitat d'Espanya en la II Guerra Mundial

Andrés Pérez Domínguez (Sevilla, 1969), que va guanyar el 2009 el Premio Ateneo de Sevilla amb El violinista de Mauthausen (Algaida), aposta novament per la Segona Guerra Mundial com a marc històric per al seu nou llibre, El silencio de tu nombre (Plaza & Janés). En ell, els amants Erika Walter, vídua d’un agent secret alemany, i Martín Navarro, exmembre del PCE, arriscaran les seves vides perquè els interessos ocults d’alts càrrecs surtin a la llum i així poder viure el seu romanç fora de perill. La novel·la, que és molt més que una història d’espies, reflexiona sobre la suposada neutralitat d’Espanya respecte al nazisme.

 

Patricia Tena. Barcelona 

Com neix la trama d’El silencio de tu nombre

La meva anterior novel·la, El violinista de Mauthausen, va sorgir després de ser testimoni d’una imatge molt poètica: vaig veure una parella ballant sense música al metro de Viena. En canvi, amb El silencio de tu nombre no ha estat així; no ha estat un llamp, sinó un procés més cerebral. Si amb el meu anterior llibre vaig voler recordar que els espanyols també vam patir l’Holocaust, ara el meu objectiu era anar una mica més enllà i posar el dit a la nafra. Els espanyols vam ser neutrals durant la Segona Guerra Mundial, però vam deixar que els nazis extraguessin wolframi del nord d’Espanya per enriquir els blindats i projectils de la seva maquinària bèl·lica, vam fer negocis amb ells, vam comprar or suís durant la guerra i no cal oblidar que la major part d’aquest or procedia de l’espoli al qual van ser sotmesos els països ocupats pels alemanys… Per si fos poc, després de la guerra ens vam encarregar d’acollir-los i ocultar-los. Després de reflexionar sobre això vaig arribar a la conclusió que potser sí vam ser neutrals, però no innocents del tot.

L’acció transcorre en diferents països, però Espanya acaba tenint el protagonisme.

Em sento còmode portant-ho al meu terreny i ensenyant un punt de vista diferent. Vull demostrar que es pot escriure una bona història des d’aquesta part del tauler on gairebé mai es juga la partida. Fa poc vaig llegir una ressenya sobre la novel·la que deia que El silencio de tu nombre té la intriga, l’aventura i l’emoció de la literatura anglosaxona, però que també compta amb la potència narrativa de la literatura espanyola. Per a mi és una gran floreta.

Diverses de les teves novel·les estan ambientades en la Segona Guerra Mundial. Amb cada nou títol, el repte augmenta?

Fa poc vaig llegir una entrevista a George R.R. Martin, autor de la saga Joc de Trons, on deia alguna cosa amb el que em vaig sentir molt identificat: “Quan estic escrivint només som els meus personatges i jo”. Quan començo una història només em marco com a objectiu que estigui explicada de la millor manera possible i que emocioni el lector. Precisament he escrit diverses novel·les ambientades en aquest període perquè el conec molt bé i, la veritat, reconec que les meves novel·les d’espionatge són les que millor es venen.

El silencio de tu nombre és una novel·la d’espies, però seria injust qualificar-la només com a tal. Podríem dir que, en general, parla sobre la confrontació entre idealisme i desencís?

Clar! M’agrada molt un concepte que va encunyar Arturo Pérez Reverte que és el de l’heroi cansat. Els meus personatges s’ajusten a aquesta descripció: Martín Navarro, Robert Bishop, Erika Walter o fins i tot Gregorio León, que encara no ho sap però també acabarà sent-ho. Tots ells han viscut molt, han vist massa i estan de tornada de tot. Els meus herois són herois perquè no els queda més remei, però ja no tenen ganes de seguir sent-ho. Molts han perdut la il·lusió pels seus ideals i saben que canviar el món, per molt que s’esforcin, ja no depèn d’ells.

Però l’amor és un dels motius més poderosos per seguir lluitant, no?

Com diuen en el llibre, arriba un moment en què un ha de triar un motiu pel qual lluitar i fer-ho per una dona, sens dubte, és la millor causa. En el fons l’única pàtria per un és una dona. Les paraules grandiloqüents com llibertat, ambició, feixisme o comunisme acaben per no servir de res; són paper mullat. Si ho pensem, representen a uns quants tipus que estan ben tranquils en els seus despatxos de Berlín, Moscou o Londres mentre que els que realment formen la infanteria són els que es taquen les botes de fang i les mans de sang. En canvi, pronunciar el nom de la dona que s’estima, sempre reconforta i consola, no importa com de malament estigui un.

Tot i que hi ha uns protagonistes clars, Martín i Erika, és una novel·la molt coral en la qual cadascú juga un paper determinant en la història.

Sí, a grans trets podríem dir que els homes persegueixen causes impossibles i que les dones tenen un paper actiu, encara que també molt fosc i misteriós. Triguem més en saber quines són les seves intencions, però elles acaben movent els fils. Ells somien amb canviar el món, però elles són més pràctiques. Afortunadament, això no és nou, porta molt de temps sent així (riu).

El silencio de tu nombre apareixen personatges d’altres llibres teus. Et quedava alguna cosa al tinter per explicar?

Més aviat ho faig simplement com un gest de complicitat al lector. Procuro fer referència a personatges de novel·les que ja he escrit, que escriuré o que, fins i tot, no arribaré a escriure. En fer-ho crec que es crea una espècie de vincle amb els lectors que et segueixen. A qui hagi llegit El violinista de Mauthausen li agradarà retrobar-se amb Robert Bishop i el mateix passa amb Artemio Corona de La clave Pinner. Però si no se les han llegit tampoc passa res perquè la seva presència en la trama està plenament justificada i els personatges s’entenen de manera independent.

Segur que més d’un lector voldrà que recuperis en el futur a Mercedes Corrientes.

Jo crec que és un personatge que va a sorprendre. És un dels meus favorits i té molt per explicar. Ha tingut una vida molt trista i ara només té diners i ganes d’ajudar, encara que de vegades això sigui perjudicial per altres a qui estima. Ella dóna sentit a aquesta frase bíblica que en la novel·la té tanta importància: “que la mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta”.

Amb El violinista de Mauthausen vas guanyar el Premio Ateneo de Sevilla. Quines aspiracions tens amb El silencio de tu nombre?

Per a mi, la primera funció que ha de complir un llibre és entretenir. Puc explicar la història de la Segona Guerra Mundial, dels nazis, del wolframi amb tot luxe de detalls, però si no ho faig amb una història que atrapi, no interessarà a gaire gent. Després, la novel·la ha de tenir una voluntat literària i una qüestió moral sobre la qual reflexionar. Crec que si compleix aquests tres requisits, pot sortir una novel·la interessant. I jo espero haver-ho aconseguit.

 

silencio

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES