Les ferides de la postguerra

A 'Les banderes de l'1 d'abril', Antoni Vives entrecreua els destins de tres personatges marcats per la guerra civil

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Antoni Vives (Barcelona, 1965) és gairebé un nou vingut al món de la literatura. Va aconseguir el Premi Crexells amb El somni de Farrington Road, una novel·la sobre la guerra civil i els brigadistes. És economista i polític, ha tingut diferents càrrecs en l’àmbit convergent i actualment és regidor a l’Ajuntament de Barcelona. No conec la primera novel·la d’Antoni Vives però Les banderes de l’1 d’abril m’ha semblat un llibre amb bones intencions, ben escrit, però poc reeixit. Té els defectes que sovint s’atribueixen als primers llibres, precisament. Un excés d’ambició i una manca de profunditat en molts aspectes. Tot i amb això compta amb punts positius importants, com ara el de no caure en el maniqueisme que impregna tota la literatura actual a l’entorn de la Guerra Civil; avui novel·les i pel·lícules ens ofereixen un món poc subtil, de bons d’esquerres i dolents de dretes. Els qui ja som una mica grandets i hem conegut en directe molts aspectes de tot plegat, a través de pares, avis i amics, sabem que tot va ser molt més complex. Aquí, al menys, no hi ha una perversitat absoluta en el món dels suposats guanyadors, fins i tot hi trobem bondat i oportunisme casolà.

La trama és complexa, amb molts personatges que es creuen, amb molts escenaris diferents, però no acaba d’enganxar. Els protagonistes acaben per esdevenir poc convincents. La introducció de personatges reals pel mig, una tendència actual habitual, sembla una mica instal·lada amb calçador. La tesi de la novel·la és la mateixa que autors anteriors ens van oferir en llibres més antics, alguns d’ells en castellà: que la guerra no la van guanyar ni els uns ni els altres, sinó els oportunistes, els espavilats. González Ledesma a Los Napoleones o fins i tot Mercedes Salisachs a La gangrena sostenen aquesta tesi, que es podria fer extensiva a molts altres llibres i fins i tot a pel·lícules interessants avui oblidades, com ara una d’alemanya, Nosotros, los niños prodigio (Kurt Hoffmann, 1958), en la qual hi trobàvem també la figura inefable de l’espavilat, aquest personatge que es beneficia de les desgràcies i canvis i sempre sura, a l’estil de Talleyrand. Raimon cantava que a l’any 40 tots havien perdut, però el cert és que existeix sempre una minoria que guanya, que fa negoci amb les tragèdies i que aprofita qualsevol ocasió per a promocionar-se. La història real és plena d’exemples d’aquesta tipologia humana.

El llibre compta amb un problema afegit pel que fa a la versemblança, en situar part de l’acció a l’Espanya més profunda. Això fa que s’hagi de recórrer sovint a la cursiva per tal d’introduir mots en castellà que no tenen una traducció clara i que sentir parlar els personatges en català normatiu, en aquella època i en aquella geografia, ens soni estrany. És clar que tot es pot fer si es fa bé, i podem llegir Tolstoi en català sense problemes, però és una dificultat que demana molta experiència literària i molta brillantor narrativa cosa que la novel·la no sempre aconsegueix. I, per descomptat, pel que fa a Tolstoi, la majoria de nosaltres no sabem rus.

La postguerra imaginària del llibre no pot evitar caure en alguns tòpics com ara la suposada caspa del gènere sarsuelero, quan la sarsuela va ser molt popular també a la Barcelona republicana. L’avantguardisme, no ho hem d’oblidar, era força elitista i la pel·lícula més vista als dos bàndols, també a Catalunya, va ser, durant la Guerra Civil, Morena Clara. Sobre aquest tema ironitza un personatge que discuteix sobre catalanitat i modernitat al llibre de Néstor Luján, La Rambla fa baixada, per exemple.

Opino que a l’autor li manca més informació sobre la època si la vol descriure de forma aprofundida, informació literària, periodística, no tan sols històrica. Aquest problema però és un dels habituals avui a l’hora de novel·lar el passat. És aquesta la gran limitació de moltes novel·les del gènere històric, un gènere, com el policíac, de moda i amb una bona sortida, encara més quan s’escriu sobre la Guerra Civil i la postguerra. En canvi, estic segura que l’autor hauria reeixit molt més escrivint sobre el present proper, ja que amb la seva experiència política segurament té moltes coses per explicar. Hi ha una certa por a novel·lar el nostre món actual o l’època de la transició, cosa que també ens hauria de fer pensar força. Al capdavall reivindicarem la memòria històrica dels pares i avis i potser acabarem per esborrar la nostra.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES