Herta Müller: “Quan em parlen de pàtria, sempre em pregunto què és exactament”

La Premi Nobel de Literatura inaugura l’exposició del CCCB ‘El cercle viciós de les paraules’, dedicada a la seva vida i obra

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

“Quan vaig marxar de Romania, a Alemanya em van dir el que havia de fer per estar fora de perill: no podia creuar sola un parc, ni viure en una planta baixa, ni acceptar res de desconeguts, així que ho vaig fer, perquè vaig triar viure, si havia aguantat tant de temps sota una dictadura i m’havia exiliat, ja no podia tirar la tovallola”. Són paraules de l’escriptora romanesa Herta Müller (regió de Timisoara, 1953), Premi Nobel de Literatura el 2009, l’obra de la qual porta la marca de la lluita contra l’opressió de la dictadura de Ceaucescu.

Müller, nascuda en el si de la minoria alemanya de Romania, va defensar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el llenguatge com a lloc on trobar la pròpia identitat. “Quan em parlen de pàtria, sempre em pregunto què és exactament i de vegades penso que és una cosa que et cau a sobre i del que és difícil desfer-se’n”, va exposar Müller, que va afegir que “la llengua tampoc pot ser la pàtria si vius sota una dictadura que t’amenaça de mort”. L’escriptora romanesa va aprofitar també per parlar de l’experiència de l’exili: “quan vaig marxar de Romania, em van dir que sabrien on trobar-me, i durant molt de temps vaig sentir por, perquè fins i tot a Occident molts romanesos eren assassinats, jo mateixa vaig rebre amenaces de mort fins i tot després de la caiguda de Ceaucescu, però arriba un moment que has de pensar en viure, perquè per molt que facis, no pots escapar als serveis secrets de Romania”. En aquest sentit, Müller va recordar que “molts agents secrets de l’època del dictador romanès van passar a formar part dels serveis secrets de la democràcia i altres van donar el salt al món de l’economia on han viscut amb grans comoditats”.

La Premi Nobel sap del que parla, la seva literatura sempre gira al voltant del que ella ha conegut, el món que ha viscut, i Müller el presenta amb un llenguatge líric ple de metàfores. En L’home és un gran faisà en el món (Bromera/Siruela), una de les seves obres més destacades, els habitants d’un poble rural de Romania viuen el seu dia a dia gairebé sense ambicions. La mort és present en qualsevol racó, una òliba sobrevola el poblat buscant la teulada on posar-se: on ho faci, serà on mori una persona. Però a més, el tedi, l’angoixa, la necessitat d’escapar està present en l’ambient. Les dones viuen sotmeses als seus marits, algunes estan estigmatitzades pel seu passat. Al poble les autoritats cometen abusos, sobretot amb les dones, a les que cobren un interès especial per tramitar determinades gestions. El lloc és un focus de corrosió; tant és així, que el capellà atura el rellotge de l’església perquè el temps es congeli i no contempli el pecat. Müller va explicar que “la metàfora és per a mi molt normal, és la manera en què jo puc abastar la realitat”.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES