Més a prop de la terra que del cel

El periodista Francesc Buxeda s'endinsa en la vida del Pare Manel en un llibre que publica Angle

 

Laura De Andrés. Barcelona / @deandrescreus

El vaig conèixer en un casament. Semblava, com diem a casa, un cul inquiet. Malgrat que anunciaven pluges, havia arribat en moto, sortejant conductors no gaire avesats, als que, ho reconeix, no pot evitar dedicar-lis algun renec que se li escola entre les dents. Com això de fer, de tant en tant, alguna conyeta amb les xicotes que passen pel carrer, malgrat que ell, confessa, n’ha trobada una de la que diu que n’està enamorat. Políticament es defineix com a nacionalista i independentista. I si de tot plegat no se’n surt, no dubta a trucar al seu psicoanalista. Aquell dia, en aquell casament que va acabar en pluja, la seva història em va fascinar. Sobretot quan vaig sentir recitar Noche de bodas de Sabina des de l’altar. I allà estava ell, Manel Pousa, el Pare Manel, sota la sotana, despertant-me de cop de la somnolència que em produeixen aquesta classe de sermons.

De la mà del periodista Francesc Buxeda, Pousa es despulla en el llibre Pare Manel: Més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial). De fet, el seu és un nu permanent. Perquè les seves controvertides opinions -controvertides a parer de l’Església, per descomptat-, el seu vessant mediàtic, i la seva dèria a dir sempre les coses com les pensa, han fet d’aquest mossèn díscol un referent per aquells que creuen que una altra Església és possible. A Pare Manel: Més a prop de la terra que del cel hi trobareu respostes. Potser les que el mateix protagonista de la història ha volgut cercar, com si fos un dels seus exercicis d’introspecció. Què fa i per què ho fa. Sense embuts. Com ho ha fet sempre, malgrat que li ha costat més d’un disgust.

Un dels moment més amargs per al Pare Manel és el que va viure arran d’una entrevista publicada a El Periódico, on se li preguntava l’opinió sobre el suport de la Conferència Episcopal al PP. Ell responia que li semblava lamentable, que tenen una mentalitat conservadora, que les coses no es poden solucionar des d’una moral prefabricada com pretén el catolicisme. “A mi m’interessa la persona. La veritat és que hi ha uns principis ètics, però hi ha raons que, per exemple, porten determinades dones a avortar. Jo he pagat avortaments”. Es refereix al cas d’una noia menor d’edat a qui va ajudar econòmicament a avortar perquè ho fes en una clínica, i evitar així córrer riscos de salut amb conseqüències fatals, com altres noies que coneixia i que ho havien intentant. En el llibre aprofita per matisar aquestes declaracions que, assegura, estaven fora de context. Però la seva explicació encara deixa més portes obertes: “Van avortar perquè la vida és així, no podem resoldre els problemes de la gent aplicant els esquemes d’una colla de caps quadrats. Jo no estic a favor de l’avortament”. La polèmica està servida. Dues setmanes després de la publicació del llibre, i amb el rebombori sacsejant les parts més ostracistes de l’Església, el bisbe de Barcelona, Martínez Sistach, el crida a audiència, sota l’amenaça d’iniciar el procés d’excomunió, que finalment acabarà en advertiment.

Però no és només en l’avortament on el Pare Manel xoca frontalment amb els sectors eclesiàstics més conservadors. Potser perquè, com titula el llibre, ell hi toca més de peus a terra, i la seva manera de viure la fe és, a la força, ben diferent d’aquells que la practiquen des del despatx. Les seves solucions reals arriben a la gent marginada dels barris del Verdum, Roquetes i la Trinitat, a Barcelona. O als interns de totes les presons que visita, on la seva figura es converteix sovint el clau roent al qual s’aferren els reclusos, un infern a la terra, sobre el qual ell mateix reflexiona: “Si em toqués per desgràcia anar a la presó no sé si em plantejaria suïcidar-me”.

I és que les reaccions del Pare Manel vers la vida no són tan allunyades de les que pugui tenir qualsevol persona. La contrarietat resideix en fer-les públiques des de la seva pertinença al sector eclesiàstic, continuant el seu paper a l’hora de donar respostes a problemes reals. Malgrat aquestes divergències, més que evidents, que sovint, com hem vist, acaben en confrontació oberta, la seva idea no passa per trencar amb l’Església -com sí va fer el seu amic i excolega Carles Flavià-, sinó que vol continuar a dins a pesar d’ella, practicant la fe a la seva manera, allunyada dels dogmatismes. No s’hi sent fora de joc, “perquè hi ha molta gent que ens sentim igual, molta, dins l’Església (…) Però tampoc no tenim esma de fer un sisme o enfrontar-nos-hi. Diem la nostra i en ens deixen estar, com si fóssim bojos”. I potser en el petit espai que li permet la misericordiosa excepcionalitat que se li atorga a un boig, el Pare Manel fa i desfà, apostant pel celibat voluntari, assegurant que en una societat plural no es pot negar el divorci, afirmant que no hi pot haver divorci entre la ciència i la fe, i reconeixent que li resulta molt difícil dialogar amb persones amb qui ha de raonar i demostrar que la dona pot ser el mateix que l’home.

I el seu vessant mediàtic li fa d’altaveu. Des que el 1997, amb l’ajuda de Pepe Rubianes i el seu amic Flavià, es gesta el festival “Guanya’t el cel amb el Pare Manel” per recaptar fons per a dur a terme les seves activitats, el Pare Manel esdevé un personatge mediàtic, reconegut a tot arreu, i, en conseqüència, les seves “excentricitats” -dir el que pensa- tenen un major calat. És el peix que es mossega la cua. Moltes de les persones que l’acompanyen en la seva ingent tasca en el dia a dia veuen com una càrrega aquesta part més mediàtica, tot i que reconeixen que resulta fonamental per poder obtenir els diners necessaris per dur a terme la seva feina.

Perquè aquesta és una de les grans virtuts del llibre. Que en Francesc Buxeda, com a bon periodista, no només es limita a esprémer tot el suc a l’entrevistat, sinó que ens permet conèixer les persones que l’envolten en el seu dia a dia per acurar-ne la seva dimensionalitat. Sentir parlar en Natxo, o la Conxita, el mateix Flavià, o la mare d’en Manel, la Tomaseta, ens ajuden a comprendre una mica més la sensibilitat i el raonament del Pare Manel, més enllà de les seves controvertides opinions (en relació amb l’Església). Qui vulgui trobar foc al llibre de Buxeda, el trobarà. Qui vulgui qüestionar-ne la validesa dels seus arguments, en tindrà l’oportunitat. Però, per damunt de tot, hi trobareu un bon punt de partida per a la reflexió. Sigui quina sigui la vostra relació amb –qualsevol- religió.

Categories
BiografiaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES