Domoslawski, per què no li va preguntar tot això a Kapuscinski?

La biografia 'Kapuscinski Non-Fiction' qüestiona la professionalitat del periodista polonès
Ryszard Kapuscinski va morir el 2007

Francesc Burguet. Barcelona

Més de sis-centes pàgines atapeïdes de referències i de testimonis per mirar de desentranyar dues qüestions essencials de l’obra i la vida de Kapuscinski. Sobre l’obra. ¿On hem de col·locar El Sha, El Emperador, Un día más con vida, Ébano, La guerra del fútbol, Cristo con un fusil al hombro…, al prestatge de periodisme o al de literatura?, es pregunta en primer lloc Domoslawski (p. 463), l’autor d’aquesta monumental biografia del cèlebre reporter polonès.

El fet de preguntar-se una cosa així, això sol ja pressuposa que l’autor té la sospita, el pressentiment diu ell, que els reportatges de Kapuscinski se salten les normes pròpies de l’ofici i, a través d’exageracions, retocs, invencions, amplificacions, coloracions, rumors, etcètera, el seu periodisme deriva, segons l’autor, “hacia un tipo especial de literatura de no ficción que no desprecia la ficción” (p. 185). Un resultat prou previsible si és cert, com diu que deia el seu millor amic, que Kapu “era propenso a dejarse llevar por el entusiasmo, por la pasión, tanto en lo personal como en lo político” (p. 468), i si a més era hipersensible, hipocondríac i fatalista fins al punt que, segons uns altres amics i coneguts que l’autor deixa en la indeterminació i l’anonimat, “era capaz de inflar los pequeños sucesos hasta otorgarles dimensiones inimaginables y presentar los temores cotidianos como si fueran el fin del mundo” (p. 170).

A Rysiek li agradava fabular, dirà un company seu d’institut (p. 53); Chato Peredo, un dels protagonistes de Cristo con un fusil al hombro, en llegir un fragment del reportatge dedicat al seu pare, diu que va exclamar: “Esto es una novela, escrita con gran colorido, eso sí, pero no hay nada cierto. Bueno, casi nada.” (p. 454); en fi, un altre company seu d’universitat proclamarà, amb evident ironia, que El Emperador es “la millor novel·la polonesa del segle XX!” Un elogi que, és clar, vol ser una desqualificació. En fi, Domoslawski presenta d’una manera tan dramàtica les seves descobertes sobre el seu col·lega que presents que al final avorriràs Kapuscinski i els seus llibres:

“No es ésta la primera vez que descubro con temor, y sin que mi intención sea la de desenmascarar, datos acerca del maestro que preferiría no conocer.

—¿Y vas a contar todo eso? —me pregunta una amiga reportera cuando le hablo de algunos de mis descubrimientos.

—¿Qué otra cosa puedo hacer?” (p. 437).

Davant d’aquests i altres desenes d’indicis diguem-ne inculpatoris però de calibres molt diversos que Domoslawski acumula amb una obsessió de fiscal, l’autor cita no sé si en qualitat d’acusació o de confessió o de justificació, una controvèrsia deontològica entre el reporter i una amiga de tota la vida, Izabella Nowak:

—Entonces aún vivíamos en África. Un día nos dio a leer un texto suyo sobre unos disturbios ocurridos en Dar es Salaam después de que unos africanos pegaran una paliza a unos blancos […] Le hice notar a Rysiek que había confundido los detalles, porque la pelea había sido en otra calle y en otras circunstancias, y me gritó: “¡No entiendes nada! ¡No escribo pensando en que cuadren los detalles! ¡Lo que importa es la esencia de las cosas! (p. 448).

Domoslawski no tanca definitivament el debat sobre l’obra de Kapuscinski, per bé que l’orienta, sempre des d’un mateix paradigma que en subratlla la seva qualitat literària alhora que en qüestiona el seu valor periodístic: “A mi entender, las críticas sobre las inexactitudes en la obra de Kapuscinski no rebajan el excepcional valor literario de sus libros […] Más bien nos colocan ante el dilema de si algunos de sus trabajos pueden constituir un modelo, un punto de referencia para el periodismo y los periodistas […] Y también nos enfrenta a una pregunta más general, más elemental: ¿qué le está permitido a un reportero?” (p. 463).

Quant al debat elemental sobre l’objectivitat, la imparcialitat, la neutralitat i tota aquesta mena de disbarats deontològics seculars, Kapuscinski els resol de manera expeditiva, no tant perquè tingui clar l’absurd, la paradoxa i la innocència o el cinisme subjacents a tals conceptes, sinó perquè ell, compromès com se sentia amb la causa digues-li revolucionària, digues-li socialista, tenia clar que havia de prendre partit: “¿Qué significa objetividad periodística en una situación en la que unos oprimen y otros luchan contra la opresión?” (p. 216). I quan l’acusaran de “falta d’objectivitat” en els seus reportatges, Kapuscinski es ratificarà en la mateixa idea de periodisme compromès: “El periodista no puede ser un testigo impasible […] El llamado periodista objetivo, desapasionado, no puede existir en situaciones de conflicto. Lo que quiero decir es que por tratar de ser objetivo, en realidad se desinforma”. (p. 314).

La imparcialitat és una quimera, l’objectivitat és una martingala, i no tinc gaire clar quin és el pensament exacte de Domoslawski sobre el periodisme, però em sembla que encara arrossega algunes manies objectivistes: una confiança definitiva en els fets, una fidelitat innegociable i precisa en  les dades, una clara admiració pel fact-checking dels nord-americans, escàs entusiasme pel punt de vista i el partit pres. No sé fins a quin punt és conscient que amb totes aquestes consignes es pot fabricar un periodisme trampós. I no sé tampoc si accepta que més enllà de les dades hi ha el sentit, que caldrà interpretar, que una certa fabulació pot ser respectuosa amb les dades de la investigació, de la documentació, de l’observació, i que el resultat no necessàriament ha de ser literatura o ficció, que així també es pot fer periodisme, legítim en la mesura que a més de no mentir, tampoc no enganya. No pretenc legitimar per decret tota l’obra de Kapuscinski, només alerto contra el credo objectivista que veig que batega en moltes pàgines de la biografia. I tanmateix, l’obra crítica de Domoslawski és una invitació a tornar a llegir amb atenció els llibres de Kapuscinski i esbrinar la pertinència, la solidesa del seu diagnòstic final: “Creó una figura literaria llamada Ryszard Kapuscinski, protagonista de los libros de Kapuscinski, y con ello su propia leyenda. (p. 171 i 466).

Sobre la vida. No cal ser gaire llest per aventurar que si un periodista polonès de la Polònia Popular, és a dir, comunista, anava d’enviat de la premsa del partit únic o de l’agència oficial de notícies (PAP) a l’Àfrica de les revolucions i les guerres d’independència  o a l’Amèrica Llatina de les guerrilles, només podia ser perquè o formava part del règim o com a mínim estava ben vist pels qui manaven al Partit. I de fet va ser membre del Partit (POUP), i no només per conveniència, sinó membre convençut durant més de trenta anys, fins a la dècada dels vuitanta, quan el règim va fer figa arran de l’esclat de les vagues a les drassanes Lenin de Gdansk i la consolidació del sindicat Solidarnosc: “Creía en el socialismo, creía que su lugar estaba en el Partido, y que el Partido lo consideraba uno de los suyos.” (p. 398). I què li tira en cara Domoslawski? En general, que mai no confessés els seus diguem-ne pecats de comunista i que, ben al contrari, els amagués darrere d’un silenci massís. I en concret, dues coses: la connivència amb l’estalinisme (de jove va dedicar un poema al mateix Stalin) i la col·laboració poc entusiasta i pel que sembla menor amb els serveis secrets de la Polònia Popular, però sobretot el que no li perdona és que després de la caiguda del règim comunista Kapuscinski no afrontés obertament el seu passat comunista i, al contrari, dissimulés, callés, o ho negués: “No exijo arrepentimiento ni autocrítica, simplemente deseo comprender. Desearía escuchar la voz de un hombre que tiene a sus espaldas una experiencia excepcional […] Pero en lugar de esa voz —la más extraordinaria de todas— encuentro silencio. Un silencio que causa decepción, que molesta… Y que también intento comprender.” (p. 487)

El llibre documenta aquesta col·laboració de Kapuscinski amb els serveis secrets, que es va destapar quatre mesos després de la seva mort (2007), per bé que es tracta d’uns informes d’escassa entitat, més aviat apunts i valoracions que no pas dades, sobre algunes persones que va conèixer en els seus viatges i que el règim creia que podien pertànyer a la CIA. Sobre tot això, l’autor exposa dues idees fonamentals. Primera. Davant l’explicació que aquesta relació de Kapuscinski amb el Servei d’Intel·ligència de la República Popular de Polònia era només un pacte amb el diable, és a dir, col·laboració a canvi de permís per anar a l’estranger, el preu que havia de pagar per poder viatjar com a corresponsal de la PAP, el preu de la glòria, podríem dir, Domoslawski sosté de manera raonada que no hi havia cap diable, si més no per Kapuscinski:

“Kapuscinski era comunista, socialista, un izquierdista de corazón. Con el paso del tiempo fue perdiendo un poco la fe, pero aumentó su reconocimiento pragmático de que, a pesar de sus defectos, el socialismo era un sistema más justo que el capitalismo. ¿De qué otra forma podía pensar una persona sensible que había conocido el capitalismo en sus versiones colonial, poscolonial e imperial en los países de África, Asia y América Latina durante la guerra fría? Sin duda Kapuscinski tenía derecho a considerar que facilitar al servicio secreto de su país datos acerca de las oscuras operaciones de la CIA o de sus agentes, o escribir unos cuantos análisis políticos, eran actos moralmente buenos (¿patrióticos?), no algo reprochable.” (p. 551)

I segona idea. Que potser va callar per por. Por a perdre-ho tot, tot allò que tant d’esforç i tants anys li havia costat, el prestigi professional, el reconeixement internacional, l’admiració que li professava mig món, coses que havien de ser altament valorades per un home que, segons l’autor, desitjava ser estimat i admirat, i que davant de qualsevol observació crítica o bé reaccionava de manera airada o bé s’enfonsava i queia en un estat de tristesa i depressió.  ¿Què hauria passat si, per exemple, el dia que li atorgaven el Premi Príncep d’Astúries o el dia que l’investien doctor honoris causa a la URL o qualsevol altre reconeixement internacional hagués saltat la bomba, més pet i fum que no pas metralla, que el setmanari Newsweek Polska no va fer petar fins quatre mesos després de la seva mort, amb la publicació de documents secrets que detallaven la col·laboració de Kapuscinski amb els serveis secrets de la Polònia comunista?

L’explicació d’aquest silenci contumaç l’apunta el mateix Domoslawski quan refereix la caça de bruixes que es va desencadenar a Polònia després de la caiguda del règim comunista i que, segons un dels col·legues entrevistats feia difícil que algú pogués escriure tranquil·lament sobre el seu passat comunista, sobre l’activitat del Partit, sobre les actituds ambigües, etcètera:

“Quizás ésta sea la clave del silencio de Kapuscinski. Muchos militantes del Partido (en especial gente famosa, políticos, periodistas, artistas…) fueron ‘linchados’ en público sin que se llevara a cabo un intento por esclarecer sus culpas individuales, sin que se intentara comprender sus motivos, sus biografías o la enrevesada historia de su propio país. Esos ajustes de cuentas fueron una herramienta en la lucha por el poder […] Kapuscinski, que era muy sensible, temía cualquier tipo de confrontación, le atormentaban los comentarios polémicos y en aquellas circunstancias no tenía la menor posibilidad de enfrentarse a su pasado y hablar de él sin miedo a ser apedreado y pisoteado.” (p. 487-488)

Home, si a la Polònia postcomunista i  molt catòlica dels Walesa i dels bessons Kaczynski el ball de bastons contra el passat era d’aquesta intensitat, aleshores costa d’entendre per què l’autor li refrega pels morros tantes vegades el seu silenci, per què li retreu de manera vehement i reiterada que quan escriu El Imperio i denunciï els gulags, les purgues i els crims estalinistes, Kapuscinski no digui ni una paraula d’ell, de la seva militància comunista, i calli la seva relació amb l’imperi criminal. En aquest sentit, amb una mala llet continguda, untada de sarcasme, Domoslawski escriu: “Quisiera saber qué pensamientos y qué sentimientos abruman a alguien que describe un crimen y a la vez cuenta en su haber con un poema en honor del criminal escrito años atrás.” (p. 488) Doncs ara jo li faig una pregunta, sense mala fe, és clar: Vostè que va tenir una llarga relació amb ell, vostè que el va entrevistar diverses vegades, ¿Com és que mai no li va preguntar per què tot això? ¿No hi va pensar? ¿No va gosar? I és curiós que hagi esperat la mort del mestre per fer-li totes aquestes preguntes que vostè va callar durant anys, i ara que ja no pot respondre, les hi treu i les hi retreu. Algú podria pensar que es guardava els draps bruts amb tota la intenció del món. Algú malpensat podria argumentar que si aleshores li hagués preguntat tot això, ara potser no tindríem tants interrogants, però vostè s’hauria quedat sense biografia, o més ben dit, sense polèmica.

Vist que a Kapuscinski li tira en cara un munt d’invencions, d’exageracions, de fabulacions, és a dir, el fet d’haver fet un periodisme que no té inconvenient a entrar en el territori de la ficció si això li va bé al relat, aleshores el títol de la biografia, Kapuscinski Non-Fiction (Galaxia Gutenberg), té tot l’aspecte d’una bufetada: jo no cauré en els teus errors, mestre, jo no em permetré tals llicències, Kapuscinski, jo faré un reportatge cent per cent solvent, documentat, contrastat. A veure senyor Domoslawski, és cert que el seu volum és exhaustiu, i gruixut, que recull molta informació, però bàsicament és un bla-bla-bla coral, una llarguíssima botifarra de testimonis que recorden el que recorden, que valoren a la seva manera l’actitud i la feina de l’anomenat periodista del segle, i no deixa de ser sorprenent que en gran mesura el material del seu reportatge sigui aquest, el testimoni d’amics, col·legues i coneguts, una mena de material que a part de la seva inevitable condició subjectiva vostè mateix s’encarrega de posar sota sospita en més d’una ocasió. Ho confessa a la primera pàgina, i ho repeteix cap al final, que la majoria d’amics i coneguts de Kapuscinski a penes saben res d’ell, que ara que hi pensen, s’adonen que Kapuscinski somreia, un somriure seductor, escoltava o bé ho feia veure, ara ja no ho saben, però ara que es posen a revisar la memòria s’adonen que a penes recorden res, que a penes el coneixen, que ell gairebé mai no parlava d’ell:

“El matrimonio Gielzinski, Wojciech y Maria, no tarda mucho en quedarse callado. A decir verdad, terminan el relato acerca de su amigo antes de que realmente empiece. Durante años los visitó, comieron y bebieron juntos; tenían la sensación de mantener conversaciones fascinantes con él. Pero ¿sobre qué? No lo recuerdan. ¿Qué decía, qué le gustaba, cómo era? Ahora se dan cuenta de que eran ellos los que hablaban. Rysiek decía pocas cosas. ¿Lo conocían? ¿O no lo conocían?” (p. 474)

Sense comentaris.

En fi, que atesa la precarietat de bona part del material que fa servir, potser també haurem de llegir la seva biografia de Kapuscinski amb les mateixes prevencions que proposa a l’hora de llegir els seus llibres. Un material que a més de precari, també em sembla relativament escàs si repassen l’índex final de fonts citades, que bàsicament són els llibres i reportatges de Kapuscinski a més d’una vintena d’entrevistes. Tampoc hauria anat gens malament que en un llibre d’aquesta magnitud, i tan ben editat, l’autor s’hagués preocupat d’afegir-hi un índex onomàstic, que hauria estat de gran utilitat per qualsevol relectura. I tanco. Em resulta estrany, per exemple, que l’exguerriller Chato Peredo, en l’entrevista referida més amunt, després de llegir l’increïble episodi atribuït al seu pare, en lloc de dir, això és fals, això és una mentida, una calúmnia, etcètera, es limiti a dir, això és una novel·la. Sembla vocabulari del mateix Domoslawski: ficció, no-ficció.

Categories
BiografiaLLIBRESPeriodisme
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES