Santi Baró: “Els supervendes fan que molts autors pensem a escriure més per a escoles que per a joves lectors”

A 'La lluna de gel', l'autor tracta el tema del tràfic d'éssers humans i l'explotació sexual

Santi Baró és escriptor de novel·la d’adults (El rei d’Uruk), però sobretot de juvenil i és en aquest espai on està col·leccionant premis tan importants com el Barcanova de narrativa infantil i juvenil o el Gran Angular. És autor de Paisatge sobre tela (Barcanova) i Un contra onze (Cruïlla), entre altres novel·les. A La lluna de gel (Barcanova en català i SM en castellà) tracta el tema del tràfic d’éssers humans i l’explotació sexual. Se centra en l’experiència de la Ileana, una noia moldava que, perseguint el seu somni de ser model, acaba a Barcelona obligada a prostituir-se.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La història de la Ileana està basada en fets reals. Com arriba a aquesta història?

Va ser a través d’un article de diari on llegeixo que una noia de 16 anys s’ha escapat d’un club de carretera on era obligada a exercir la prostitució.

Ha hagut de maquillat molt la història o és molt propera a la realitat?

Bé, hi ha molta part maquillada o millor dit construïda a base de petites anècdotes que jo he anat transformant. La història, però, és ficció 100% tret de la manera de captar a la noia aprofitant-se de la seva innocència, de la pobresa i del seu somni d’aconseguir un futur millor. Les sensacions i emocions de la protagonista també són idèntiques a les de la Ileana real, això era el que més m’interessava mostrar al lector.

Com va contactar amb la autèntica Ileana?

Vaig anar tibant fils que em van portar a contactar amb la casa d’acollida on ella va anar a parar a Bucarest.

La novel·la ensenya a joves i adults que no hem de jutjar les prostitutes estrangeres, ja que moltes no tenen opció. Això no és nou, però per què costa tant que la societat ho entengui?

Sempre s’ha frivolitzat amb les noies del carrer, és una cosa que ve de lluny i que difícilment aconseguirem canviar. La societat veu a les prostitutes com noies que han trobat una sortida fàcil per fer diners, unes fresques, sovint usen una paraula per definir-les que si em permets usaré malgrat el castellanisme, “unes guarres”. Però mai ningú s’atura a pensar que no tenen altra opció. Les unes perquè directament cauen en mans de les màfies que les esclavitzen; d’altres perquè no gaudeixen de més oportunitats a causa d’un munt de connotacions socials i culturals que necessitarien una anàlisi més profunda, però resumint en dues paraules, parlem de la pobresa i la desestructuració familiar.

I també deixa la sensació de què a la volta de la cantonada podem tenir noies desesperades clamant ajuda, sense que ens adonem… Això angoixa i molt!

Segur que hi són i el que més angoixa és que no s’hi fa prou per eradicar-ho.

Digui’m, si us plau, que creu que a Catalunya o a Espanya no tenim gaires casos de tràfic d’éssers humans menors d’edat…

No és qüestió de quantitat. Un sol cas, només un, ja és prou per fer-nos esgarrifar. Però el drama, crec jo, no el marca només l’edat, parlem d’esclaus tinguin quinze o vint anys, esclaus en ple segle XXI i això és molt greu.

És difícil parlar en la novel·la juvenil de temes tan durs com el tràfic d’éssers humans?

Parlar-ne no és difícil, el que és difícil és que les editorials del sector les admetin sense censures; en aquest cas he de dir que Barcanova és valenta i molt en aquest tipus d’apostes que apropen la literatura juvenil més al seu món real.

Quins serien els límits per considerar que un tema és apte per la literatura juvenil? O és més aviat una qüestió d’estil?

És qüestió, sobretot, que el lector juvenil se senti identificat amb els protagonistes. Els nostres joves són joves adults. Per televisió, cinema i internet, els entra tot, per què ha de ser diferent la literatura?

Doncs tinc entès que La lluna de gel no es tradueix al castellà perquè la consideren massa agosarada pels joves. Això és així o és més aviat que és massa agosarada pels professors d’institut i les editorials necessiten que les seves novel·les juvenils siguin recomanades als centres educatius per treure’n més benefici?

Hahaha! Tu mateix ho has respost. El problema és que els professors reben tantes ofertes per recomanar que lògicament no poden llegir-les totes i es queden únicament amb el “de què va?”.  Sincerament, no crec que existeixi un sol professor que després de llegir La lluna de gel no la consideri apte pels seus alumnes si no més aviat tot el contrari.

Fer una novel·la juvenil massa innocent no és tractar de beneits als joves?

Felicitats! Acaba de posar el dit a la llaga, vet aquí el gran mal de la literatura juvenil recomanada habitualment  a les escoles. Repeteixo el referent amb la televisió i el cinema… És imaginable una lectura recomanada a l’escola que sigui per exemple com qualsevol capítol del Física o química? Quants nous lectors que faríem!

És més difícil connectar amb els joves que amb els adults a l’hora d’escriure?

No, no ho crec, la clau és arribar al lector tingui l’edat que tingui, amb les històries, gènere i manera d’explicar-les que els agradi. Allò que a mi si que em costa és arribar als primers lectors, vet aquí perquè només he publicat una sola novel·la infantil al llarg de la meva carrera El noi que tenia mil anys.

Com a autor de novel·la juvenil, com li afecta l’èxit de Stephenie Meyer o Federico Moccia, per citar-ne un parell d’autors? Fa que les vendes es desviïn massa cap als supervendes estrangers i s’oblidi el que es fa aquí o, més aviat, obren una finestra cap a la nostra literatura juvenil?

Que existeixin fenòmens editorials per a joves, fa que es formin nous lectors, això és bo, molt bo. D’altra banda la presència mediàtica d’aquests títols a les llibreries enterra a l’oblit tot el que arriba d’aquí i ens obliga a escriure pensant més en les escoles i no tant en els lectors. Per a què escriure una obra que saps d’antuvi que cap editorial juvenil et comprarà si no la pot vendre a les escoles?

Caram, quin diagnòstic fa de la literatura infantil i juvenil.

Sí, tot i que a Catalunya es produeix una fabulosa literatura infantil i juvenil, tenim autèntics cracks, cregui’m, a l’alçada del millor dels que copsen les prestatgeries a les llibreries fins fer-nos-en fora… Jordi Sierra, Care Santos, Carles Sala  i tants d’altres que ara, segur, em deixo…

Creu que si la seva novel·la l’hagués publicat com a novel·la d’adult, hagués tingut més ressò?

Bé, això és un meló tancat, no se sap mai… Ara bé, li ho diré d’una altra manera, si la novel·la l’escriu una persona vinculada a qualsevol mitjà de comunicació capdavanter llavors si que ves a saber on hauria arribat. La difusió és clau en el ressò de les obres.

Vostè ha guanyat diversos premis de narrativa infantil i juvenil, però sembla que els guardons d’adults es resisteixen. Això és cosa seva o cosa dels altres?

Cosa meva segur, ja vaig fer finalista del Ramon Llull el 2008, va guanyar aquella edició la Najat El Hachmi. Si el meu estil fora diferent ja hauria seduït a la dotzena de persones que formen la majoria dels jurats dels premis més importants que es convoquen a Catalunya. Sempre són els mateixos. El meu estil literari és molt visual, molt directe, sense enfarfegaments i això no sol agradar a la dotzena de persones que acabo d’esmentar que premien textos diguem-ne més treballats literàriament que emocionalment i les meves obres són precisament això, emocions.

Vostè escriu gèneres i literatures ben diverses. Cap a on va la propera aventura?

Ui, això no ho puc desvetllar, li diré si de cas que la propera aventura és un somni compartit per molts catalans…

Categories
EscriptorsINFANTIL I JUVENILLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES