Iolanda Batallé: “He volgut fer un retorn a la infància i a una vida més pausada”

A 'La memòria de les formigues', l'autora novel·la un estil de vida més pausat gaudint de les petites coses

La memòria de les formigues (Amsterdam) és el debut literari de la periodista i editora Iolanda Batallé. La novel·la parla de la Joana, una dona que ha après que el plaer està en les coses petites i aparentment insignificants. Per aquest motiu, un dia decideix deixar la seva estressant feina com a periodista i el bullici de la ciutat i se’n va a viure amb el seu marit i la seva filla a un poblet de la costa, on comença a treballar netejant la sorra de la platja amb un tractor. Amb les onades del mar de fons i un munt de tresors trobats accidentalment, la protagonista aprofita per reflexionar sobre la seva infantesa, les vivències que l’han marcat com a persona i les seves esperances de futur.

 

Patricia Tena. Barcelona

Una de les primeres preguntes que ve al cap del lector és el títol. Per què La memòria de les formigues?

En certa manera he volgut proposar un retorn a la infància i a un tipus de vida més pausada. A l’hora de tornar enrere en el temps, vaig pensar que les formigues eren una bona metàfora: tots hem jugat de petits a perseguir formigues amb el dit o a fer camins de sucre i mirar com elles el segueixen. Diuen que les formigues només tenen memòria instantània -com la Dory de Buscando a Nemo- i el meu personatge aprofita les hores de feina al tractor per entendre el seu passat i reconciliar-se amb ell.

La Joana és una periodista d’èxit que un bon dia decideix comença a netejar la sorra de la platja. Per què decideix fer un canvi tan radical?

A més de ser una qüestió de principis, vol fugir del soroll i de les preses de la ciutat, on gairebé ens obliguen a ser feliços i a produir constantment. A la novel·la, la Joana és la directora del suplement cultural d’un diari molt important de Barcelona i, com passa sovint quan canvïa la direcció del mitjà, un dia li diuen que després d’estar vint anys a cultura s’ha de traslladar a política. Potser en un altre moment de la seva vida ho hauria acceptat, però la mort de la seva àvia, que era la dona que sempre la feia reflexionar sobre les prioritats de la vida, fa que decideixi rebutjar l’oferta. A més, li sorgeix l’oportunitat d’anar-se’n a viure a un poble de la costa i com el seu marit Jofre li fa costat, es marxen amb la nena, la Maria.

Vaja…

El dia abans de Nadal, mentre fan cua a la pastisseria per comprar el tortell, la Joana sent una conversa entre unes senyores del poble que parlen d’una gran tragedia: s’han quedat sense el senyor que netejava la sorra de la platja perquè s’ha fugat amb una dona belga. La protagonista pensa que pot ser una feina interessant i se’n va a parlar amb l’acalde. Ell no li fa cap entrevista, sino que només li pregunta: “Vostè no estarà enamorada d’un belga, veritat?” i ella respòn: “No, el meu marit és esquimal”. L’alcalde no ho entèn massa pero li sembla bé i li dóna la feina.

I així comença la Joana a treballar dins d’un tractor…

La imatge del tractor va ser la peça clau a l’hora d’escriure el llibre perquè va ser la primera idea que em va venir al cap. Ja fa tres anys d’això i jo llegia Kafka a la platja de Murakami. Estava tan enganxada al llibre que me’l vaig acabar en dues matinades asseguda a la platja. Allà veia com un tractor anava netejant la sorra i jo imaginava com seria la vida d’aquell home i en què pensava mentre treballava.

A més de netejar, a la protagonista també li agrada fer dibuixos a la sorra. “Dibuixar un rap gegant em dóna ganes de viure”, diu.

Si, els dibuixos els fa perquè quan el Jofre i la Maria s’aixequin els puguin veure desde la terrassa. Crec que dibuixar i netejar són dos verbs amb un contingunt ritual molt potent. Dibuixar pot ser retornar coses a la vida i exorcizar-ne d’altres. El que ella fa físicament amb la sorra simbolitza alhora el que fa amb el seu passat: intentar netejar-lo i alliberar-se de moltes històries que porta dins seu.

Molts lectors recomanen La memòria de les formigues assegurant que és una novel·la “diferent”. Què en pensa d’aquest qualificatiu?

Estic molt contenta perquè he rebut molts missatges de lectors molt diferents dient que han connectat amb la història. Crec que en part és per l’ampli ventall de secundaris que surten al llibre. D’altra banda, he intentat jugar amb l’estructura, gèneres i punts de vista. M’ho he passat molt bé escrivint el que volia: diaris, receptes de cuina, mails que parlen de la maternitat, entrevistes a porters… De fet, crec que en un futur fins i tot escriuré un llibre només d’entrevistes a porters d’escala, que segons l’àvia de la Joana, són els únics que sempre diuen la veritat.

Per què la Joana escriu una sèrie de contes per donar-li a la seva filla quan tingui 14 anys?

Ho fa per explicar-li una mica la veritat del món, ja que té la sensació de que quan ella era petita ningú li va explicar. Ella veu que la vida dels adults és trista i difícil, com si sempre donéssin voltes dins d’una peixera, i no vol que a la seva filla li passi el mateix.

Tant la mare com la filla fan una col·lecció molt personal amb els objectes que es van trobant a la platja. La Joana, que és molt optimista, assegura que col·leccionar pot ser molt positiu perquè “no et pots morir fins acabar la col·lecció i això sempre ajuda a viure”.

Mentre la Joana treballa es troba molts objectes perduts: una dentadura postissa, una Barbie disfressada de bombera, un bolígraf de sis tintes… Tots aquests objectes els posa pel matí a l’habitació de la Maria, a una xarxa de pescadors que han ficat per damunt del llit. Per la nit, a l’hora del conte, la mare i la filla s’estiren i miren cap al sostre, intentant esbrinar la història que hi ha al darrere de cadascún d’aquests tresors.

Alguns crítics ja parlen de Iolanda Batallé com l’escriptora revelació de l’any i ha estat seleccionada com a Nou Talent Fnac. Penses ja en una segona novel·la?

I tant! Ja la tinc començada i es titularà Mala llet, perquè succeeix a una multinacional làctia. Serà una novel·la coral, potser encara més que La memòria de les formigues, en la que es compararan els perfils humans en una guerra amb els d’una empresa.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES