Una Gerda Taro desdibuixada

François Maspero analitza en el seu llibre la figura de la fotògrafa alemanya morta durant la Guerra Civil espanyola
Gerda Taro la sombra de una fotografa

 

Marta Martínez Carro. Barcelona

De llibres de fotografia n’hi ha centenars, però biografies dels grans fotògrafs no tants. Segurament per aquest capritx de la llei de l’oferta i la demanda, els apassionats de la matèria es llancen a la recerca i captura de qualsevol biografia que faci olor de Kodachrome i revelador. L’editorial La Fábrica aprofita l’èxit de la passada exposició de Taro i Capa al MNAC de Barcelona per vendre’ns aquest relat com a peça imprescindible per reconstruir la vida de la fotògrafa, tal com ja va fer el 2009 amb la publicació del llibre de Robert Capa, Ligeramente desenfocado. I Le Monde des Livres el qualifica d'”un petit assaig escrit amb agilitat i emoció”. Difícil resistir-se.

El llibre s’inicia amb l’entrevista a una Gerda que no ha mort en el que resulta un exercici regular d’imaginació amb un resultat lleugerament menys mediocre del que va portar a Susana Fortes a guanyar el premi Fernando Lara amb Esperando a Robert Capa (Planeta). A partir d’aquí, caiguda lliure a una cascada de suposicions infundades. Saber si Gerda Taro hagués fet això o allò o si va pensar això o el de més enllà és d’un atreviment innecessari.

François Maspero sembla un adolescent enamorat incapaç de baixar del pedestal el seu objecte de desig. I com és sabut, l’amor és cec però els veïns no, pel que no arribo a comprendre com els editors ni tan sols van comprovar (encara que fos mínimament) les informacions abocades per l’autor. Perquè no, Robert Capa no va morir el 1953 sinó el 1954 i aquest és un d’aquests errors que el lector que no parteix de zero no perdona. En Gerda simplement cal reconèixer una jove conseqüent amb el món que li va tocar viure, una fotògrafa tardana que apuntava maneres i una mort que, com totes les morts en acte de servei, deixa l’agre gust de la injustícia. Per tot l’anterior, una alternativa a aquesta biografia és l’excel·lent Gerda Taro, fotógrafa de guerra. El periodismo como testigo de la historia de Fernando Olmeda (Editorial Debate, 2007).

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
BiografiaFotografiaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...