Andrés Pérez Domínguez: “Els espanyols de Mauthausen van ser els herois del camp”

L’autor publica 'El violinista de Mauthausen', novel·la d’espionatge on un republicà exiliat és enviat al camp de concentració

Andrés Pérez Domínguez (Sevilla, 1969) publica la seva quarta novel·la, El violinista de Mauthausen (Algaida). Corre la primavera de 1940 a París, la francesa Anna i Rubén, un exiliat republicà espanyol, estan a punt de casar-se quan els nazis envaeixen el país gal i envien Rubén al camp de concentració de Mauthausen, trencant així tots els seus plans. Ells són dos dels vèrtexs d’un triangle al quals s’unirà un tercer que serà decisiu en les seves vides: l’enginyer alemany Franz Müller, un personatge que es dedica a tocar el violí per Europa després d’haver renunciat a treballar col·laborant amb els nazis. En la història també es creua un quart personatge, Robert Bishop de l’OSS, un espia que aconsegueix que Anna treballi per als aliats, prometent que farà tot el possible per treure a Rubén de Mauthausen, encara que ell mateix sap que això és impossible.

 

Félix Ontañón. Barcelona 

Aquesta no és la primera novel·la que centres en la Segona Guerra Mundial. És el teu tema estrella?

De les meves quatre novel·les, tres tenen a veure, de forma directa o indirecta, amb la Segona Guerra Mundial. La primera que vaig publicar en una editorial comercial, La clave Pinner, girava al voltant de la cèlebre Operació Mincemeat, una maniobra dels Aliats per enganyar els alemanys que va succeir al sud d’Espanya. M’interessa la Segona Guerra Mundial perquè, encara que va acabar fa 65 anys, això en termes històrics no significa res. Vull dir que ens resulta molt més proper del que pugui semblar. Però, sobretot, m’interessa aquesta època perquè és un moment fantàstic per explorar elements que formen part del que podria denominar-se el meu univers literari, com la traïció, la lleialtat, la redempció, la culpa o l’amistat.

Has tingut contacte amb algun supervivient o alguns dels seus familiars a l’hora d’escriure El violinista de Mauthausen?

Quan estava escrivint el llibre, no. Sí vaig llegir molts documents i biografies de supervivents. Després de la publicació de la novel·la sí que he pogut conèixer a familiars de supervivents, gent molt amable que es mostra molt agraïda perquè una novel·la s’hagi ocupat dels espanyols de Mauthausen. Malauradament, cada vegada queden menys amb vida. Els records són els que qualsevol pot imaginar. Però sí que he trobat en tots els testimonis una enorme dignitat que no fa sinó augmentar la meva admiració per aquests herois.

Suposo que és impossible no sentir-se impactat a Mauthausen, tot i el temps…

He visitat Mauthausen diverses vegades, igual que altres camps de concentració. En tots ells sempre m’he imaginat als presoners en fila, els càstigs, m’he preguntat com seria la vida quotidiana al camp. Mauthausen té, a més, la famosa pedrera amb l’escala de 186 esglaons que els presos havien de pujar amb un bloc de pedra carregat a l’esquena. Diuen que sota cada esglaó hi ha sang d’un republicà espanyol.

La història dels exiliats republicans durant la Segona Guerra Mundial està poc reconeguda?

Potser és que han tingut la mala sort de ser espanyols, i per això no han estat tractats per la Història amb la justícia o el reconeixement que es mereixen. Els espanyols de Mauthausen van ser els herois del camp, els que, per posar un exemple, van tenir el valor de crear una xarxa clandestina per treure els negatius del laboratori fotogràfic i amagar-los fins després de la guerra. Si en lloc d’espanyols fossin nord-americans, s’haurien fet diverses pel·lícules sobre ells, els coneixerien a tot el món.

En la seva novel·la hi ha influència dels clàssics de les novel·les d’espies, com John Le Carre o Graham Greene. És un gran seguidor?

Sí, però sobretot ho vaig ser de molt jovenet, i això m’ha marcat com a escriptor. Jo vaig créixer llegint a Le Carré i a Graham Greene, entre d’altres, i és inevitable que si en les meves novel·les apareix l’espionatge sigui des d’un punt de vista molt humà. Les meves novel·les són, sobretot, molt introspectives. El que més m’interessa és el que als personatges els passa per dins. Sempre he intentat donar a les meves trames d’espionatge una perspectiva espanyola, cosa que no és molt habitual. O almenys abans no ho era.

Per què creu que un poble culte com l’alemany va caure en la barbàrie nazi?

És difícil d’explicar i d’entendre. Suposo que era difícil apartar-se d’una marea col·lectiva de nacionalisme i d’eufòria, amb l’afegit de la humiliació i la crisi econòmica després de la Primera Guerra Mundial. Es van donar una sèrie de condicionants que van desembocar en l’arribada d’un tipus com Hitler al poder.

De gent com Franz Müller, el violinista de Mauthausen, no hi haurien molts a Alemanya…

Estic convençut que sí. Gent que renegava del que succeïa. Però suposo que a molts, com a Franz Müller, no els va quedar més remei que formar part de la barbàrie. Des de la nostra perspectiva, l’any 2010, no resulta fàcil saber què hauríem fet en el cas d’haver-nos trobat en aquestes circumstàncies. ¿Ens hauríem oposat arriscant la nostra vida i la de la nostra família? ¿Ens hauríem callat i hauríem mirat cap a una altra banda?

Creu que el reclutament de criminals nazis per part dels aliats és un altre dels temes poc tractats?

No crec que sigui un tema poc tractat. De fet, és un assumpte sobre el qual hi ha força informació. El que passa és que hi ha dues formes d’abordar aquest assumpte: es pot criticar la hipocresia dels aliats o comprendre el seu pragmatisme. Al final de la Segona Guerra Mundial està clar que hi haurà dos bàndols enfrontats, els soviètics i els aliats occidentals. I a l’Alemanya nazi hi havia gent molt preparada que podria ser molt útil en el futur. Les coses van ser així, ens agradi o no.

Després de la descripció que fa de Mauthausen, un descobreix la fortalesa de l’ésser humà per seguir vivint tot i l’horror…

Jo crec que sí. L’ésser humà és capaç d’adaptar-se i de seguir endavant en les circumstàncies més adverses. Que els supervivents d’un camp d’extermini hagin pogut refer les seves vides és una prova més que clara d’això.

 

el violinista

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES