Cartes a una jove periodista

Agustí Pons proposa una reflexió conjunta entre el periodisme i la història del segle XX

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Cartes a Clara (Meteora) és el nou llibre del periodista Agustí Pons, on proposa una reflexió conjunta entre el periodisme i la història del segle XX. Estructurat en un seguit de cartes dirigides a una suposada periodista acabada de sortir de la facultat, Cartes a Clara intenta mostrar les diferències entre el periodisme d’abans i el d’ara i, a la vegada, establir un diàleg entre les dues formes de fer periodisme. I és que Agustí Pons parteix de la base de què els nous periodistes, els que surten de la facultat al segle XXI, no estan prou preparats per exercir un periodisme de qualitat.

S’ha de dir que el paradigma de la tal Clara és una exageració i entenc que aquesta noia ha de ser la típica alumna que es passa les hores al bar, que no atén a classe i que aprova els exàmens copiant (això o que la facultat on ha estudiat la Clara s’ha de replantejar els seus programes). I ho dic perquè l’Agustí Pons es queixa de què la Clara no hagi sentit parlar de Just Cabot, no l’hagin fet llegir algun text d’Irene Polo i, en definitiva, que no tingui unes nocions bàsiques de la història del periodisme del segle XX. Qui fa aquesta crítica, periodista del segle XXI acabat de sortir de la facultat, ha llegit els articles d’Irene Polo a classe i a casa, els d’Eugeni Xammar, els de Sagarra i m’han parlat de Just Cabot (jo i els més de cent companys de promoció, és clar). Per tant, el principal error d’aquest llibre és fer d’aquesta Clara un exemple del nou periodista que surt de la facultat.

L’altre problema que trobo en aquest llibre és que l’autor carrega massa contra Huertas Clavería, al qui acusa d’haver-li fet la vida impossible al Col·legi de Periodistes. Sempre he pensat que no és gaire elegant parlar malament de cap col·lega quan aquest ja és mort i, per tant, no es pot defensar (tingui o no tingui raó).

Tot i així haig de dir que vaig llegir el llibre en una tarda i l’he gaudit com pocs llibres de memòries aquest any. Tant és així, que al dia següent vaig anar a comprar la biografia de Néstor Luján que el mateix Pons va escriure fa pocs anys. Cartes a Clara no és només un bon llibre de reflexions (tot i els dos problemes que he esmentat), sinó que també és un d’aquells volums recomanables per tots aquells joves periodistes que res a veure tenen amb les inquietuds de la Clara. Tornaré a llegir-lo amb molt de gust perquè m’ha donat idees per repensar el periodisme i la història del segle XX.

Categories
LLIBRESPeriodisme
Un comentari
  • Júlia
    18 juny 2012 at 8:49
    Deixa una resposta

    Acabo de llegir aquest llibre, que tenia pendent des de feia temps, i m’ha encantat tot i que no estigui totalment d’acord amb algunes coses, i és que Agustí Pons és de la meva generació i això em fa molt properes situacions i personatges. Cert que la Clara és un clixé i potser no calia donar forma epistolar a totes aquestes reflexions sinó,senzillament fer quelcom semblant al que va fer amb Temps Indòcils. Pel que fa a Huertas no crec que els morts siguin intocables pel fet de ser morts, la veritat, aleshores no podríem parlar de ningú ni escriure biografies, ja que tots som mortals. De fet, el tema no era cap secret i encara trobo que les crítiques de Pons són tèbies i tot. El PSUC va ser força monopolitzador i dictatorial en ocasions i això que durant un temps vaig simpatitzar-hi però avui m’ho miro amb més perspectiva, o ell o contra ell.

    Som un país petit, com diu Pons, ens trobem a l’ascensor i s’ha d’anar amb compte, en d’altres països les crítiques són molt més ferotges i no passa res.

    Huertas, per altra banda, amb les seves ombres, com el mateix Pons, també em queia molt bé i també era de la meva generació, una mica més gran, cert. Crec que l’enfrontament dóna una idea de com anaven les coses a l’època i de les misèries de tants sectors que des de fora tenim idealitzats, sobretot els hi teníem els qui com jo no havíem pogut estudiar per raons econòmiques i socials. A mi m’agrada saber tot això pel fet que les idealitzacions sempre són perilloses.

    Tu ets un cas especial pel que fa a interessos culturals però el fet és que m’he trobat amb periodistes -i mestres, i historiadors, i metges- molt mal preparats però això potser ha passat sempre, també estan mal preparats els que preparen per no parlar de la classe política. Estic segura que coneixes algunes Clares i el que sobta més és que sovint aquestes Clares es col·loquen bé, de vegades perquè tenen coneguts ja col·locats, i els qui valien més no troben feina, així és el món.

    Trobo que és un llibre que si fóssim en un altre país hauria generat molta més polèmica però aquí tot ens rellisca, en general.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES